Interview
“Algèria respecta la lluita nacional del Sàhara i no li farà pagar els plats trencats d’aquesta crisi”
Isaías Barreñada
Professor de Relacions Internacionals especialista en el Sàhara Occidental
Nationalia: Crida l’atenció que ens haguem assabentat del suport espanyol al pla d’autonomia per un comunicat marroquí. Quina lectura en feu?
Isaías Barreñada: Hi ha una seqüència de fets que, recapitulats, donen a entendre certes coses. Divendres vam esmorzar amb un comunicat del gabinet reial marroquí on s’anunciava el restabliment de relacions cordials i estratègiques amb Espanya i s’esmentava una carta del president [espanyol Pedro] Sánchez que avui encara no ha estat publicada [aquesta entrevista amb Isaías Barreñada es va fer dos dies abans que la carta es filtrés a El País]. Què subratllava el comunicat? El que més li interessava al Marroc: que havien aconseguit que Espanya s’alineés amb el pla autonòmic per al Sàhara. Immediatament després, el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, va convocar una roda de premsa, agitat perquè el comunicat marroquí l’havia agafat desprevingut: el Marroc s’havia despenjat amb un comunicat parcial que emfasitzava allò que més li interessava. I com ha estat la resposta espanyola? Del mateix tipus. Tampoc dóna a conèixer la carta i posa per davant allò que de positiu ha obtingut Espanya, que són dues qüestions d’interès dur. Una és el compromís del Marroc que no hi haurà nous actes unilaterals que qüestionin la integritat territorial espanyola.
N: Ceuta i Melilla.
I. B.: Però no és que el Marroc reconegui la sobirania espanyola sobre Ceuta i Melilla, perquè això ni se li pot demanar, ni ho farà. El compromís, aparentment, és que el Marroc no molestarà amb la qüestió de Ceuta i Melilla i que no prendrà decisions unilaterals com les dels darrers anys: tancar la duana sense avisar, posar traves al trànsit, afavorir els salts a la tanca... I Canàries. El Marroc també ha pres algunes mesures unilaterals, com delimitar la zona marítima que considera que li correspon, incloent-hi les costes del Sàhara. I el segon interès dur és el compromís de continuar col·laborant de manera estreta en matèria migratòria.
N: En què es tradueix això?
I. B.: En tornar a la fórmula de la subcontractació del control migratori. Diguem les coses pel seu nom: la cooperació migratòria és, en realitat, subcontractació i externalització del control fronterer, cosa que el Marroc ha anat fent, però de forma selectiva. Aquests dos temes d’interès dur són els que li resulten sempre feridors al PP i a Vox, temes amb què el PSOE pot intentar fer callar la dreta, perquè no hi ha fet concessions.
N: Parlàveu abans de la seqüència dels fets dels darrers dies.
I. B.: Sí. A la roda de premsa, el ministre Albares va dir que, en realitat, el suport al pla d’autonomia ja venia de 2008, amb [José Luis Rodríguez] Zapatero com a president i [Miguel Ángel] Moratinos com a ministre d’Exteriors. És una veritat a mitges: formalment, la posició espanyola no ha canviat, i és la de la “neutralitat activa”, per usar la fórmula que empra Espanya.
«El procés de presa de decisió del suport al pla autonòmic ha estat d’allò més opac. Segurament era part d’una negociació discreta, però —especulo— el Marroc li ha fet una mala passada a Espanya, perquè s’ha avançat a una comunicació conjunta»
El procés de presa de decisió del suport al pla autonòmic ha estat d’allò més opac. Qui ho ha fet? A quin nivell? No ha passat pel Consell de Ministres ni s’ha discutit en cap òrgan consultiu. Segurament formava part d’una negociació discreta, secreta, però —i això ja és especulació— el Marroc li ha fet una mala passada a Espanya, perquè s’ha avançat a una possible comunicació conjunta, ha posat en un compromís el govern espanyol i, sobretot, ha aconseguit el que volia: de cop i volta, passar de ser el veí que té problemes amb Espanya a ser el veí que hi ha restablert relacions, mentre que Algèria, que era el veí lleial, s’ha quedat fora. Insisteixo que això és pura especulació, però si fos així, diu molt d’aquesta reconciliació hispanomarroquina.N. Construïda, per tant, sobre bases dubtoses.
I. B.: I hi ha més coses que s’entrecreuen. Fa una setmana, la subsecretària d’Estat dels Estats Units [Wendy Sherman] va visitar el Marroc, Espanya i Algèria. Al Marroc va dir que donava suport al pla d’autonomia, a Algèria que al procés en el marc de Nacions Unides... Als Estats Units mateix, el que diu la subsecretària d’Estat no coincideix amb el que diuen el Congrés i el Senat, que tracten el Sàhara de forma diferenciada del Marroc i explícitament diuen que no en forma part... Hi ha posicions diferents, dins dels EUA. Però és possible que en aquesta visita hi hagi hagut una certa sintonia, afavorida per la inclinació que té l’actual equip d’Afers Exteriors espanyol —en particular Albares i la secretària d’Estat [Ángeles Moreno]— per intentar actuar en sintonia amb els Estats Units. Cosa aguditzada, evidentment, per la guerra d’Ucraïna.
N: Ara esmentàveu Algèria. Quines repercussions pot tenir la decisió espanyola?
I. B.: La primera reacció d’Algèria va ser anomenar-la “la segona traïció” d’Espanya al poble sahrauí. Les mesures que pot prendre? De moment ha retirat l’ambaixador, que és una mesura diplomàtica d’alt nivell però no és una ruptura de relacions, i han avisat que podria haver-hi més conseqüències.
N: Tallar el subministrament de gas a Espanya en podria ser una?
I. B.: Algèria necessita mantenir relacions econòmiques energètiques amb els veïns. Cal recordar, però, que Espanya no és l’únic país amb qui té connexió gasista: també en té amb Itàlia, amb qui acaba d’acordar un augment del flux. Ara bé, també cal tenir present que les capacitats d’Algèria són limitades: la seva producció està disminuint progressivament, i ara no li farà el lleig a Rússia —que és el seu aliat principal— d’esdevenir el proveïdor substitut de gas a Europa. Però òbviament Espanya ha arriscat molt.
«Per a Algèria, la qüestió del Sàhara és estructural: té a veure amb la identitat del seu sistema polític, molt lligada a la forma com es va crear l’Estat algerià»
També cal entendre que, per a Algèria, la qüestió del Sàhara és estructural: té a veure amb la identitat del seu sistema polític, molt lligada a la forma com es va crear l’Estat algerià. Dels estats magribins, Algèria va ser l’únic que va lluitar per la independència, conquerida amb molt de sacrifici. En tots els altres —incloent-hi el Marroc— va haver-hi components de negociació. Això marca la identitat algeriana i la de l’Estat. Per tant, per a Algèria, i més enllà que el Sàhara pugui ser un aliat potencial, és una qüestió gairebé consubstancial de la seva identitat. I no crec que Algèria es deixi arrossegar en una dinàmica que abandoni els sahrauís; al contrari.N: Li continua donant cobertura diplomàtica, si més no.
I. B.: I més coses. Els sahrauís van decidir tornar a la guerra i Algèria els ho va permetre. Està darrere d’ells, encara que de forma limitada. Està deixant que altres estats donin suport als sahrauís en l’esforç bèl·lic, com Nigèria, Sud-àfrica o Etiòpia... Algèria respecta la lluita nacional del Sàhara i no li farà pagar els plats trencats. Qui té una actitud que jo qualificaria de colonial és Espanya, en el sentit que tracta aquests temes com si fossin una qüestió de pobles de segona, com si als sahrauís no els calgués decidir per ells mateixos i se’ls pogués donar la fórmula adequada des d’Europa. És com quan a Guinea Equatorial, durant el franquisme, Espanya li va proposar l’autonomia... són aquests actes paternalistes, des de dalt, pensant que les fórmules ideades a les cancelleries europees tenen més legitimitat que el dret internacional o que el dret dels pobles.
N: Des d’aquest tipus de narratives també hem sentit a dir que els sahrauís són molt pocs i que per això no els cal tenir un estat propi.
«Qui té una actitud que jo qualificaria de colonial és Espanya. Tracta aquests temes com si fossin una qüestió de pobles de segona. “Són quatre gats”, “només és desert”... És una actitud condescendent»
I. B.: “Són quatre gats”, “només és desert”... És una actitud condescendent i no hi ha més: és mentalitat colonial. Igual com se’ls va abandonar, ara es pot canviar de posició. El PSOE ara està fent circular una mena d’argumentari per als seus quadres per a defensar el que està passant. I és curiós, perquè el document no inclou ni un mot sobre la proposta d’autonomia. Diu que el govern sempre ha tingut la mateixa posició, que sempre ha donat suport a Nacions Unides... Mostreu la carta que Sánchez ha enviat al rei del Marroc! És un joc de la confusió. I jo crec que això tindrà un cost polític intern al PSOE, perquè té a tothom en contra, incloent-hi una part important de la seva militància i dels seus quadres.N: Fa estona que parlem d’aquesta autonomia proposada pel Marroc. Però, per començar, el que caldria demanar-se és quina mena d’autonomia hom pot esperar en un règim com el marroquí, amb les seves mancances democràtiques profundes, amb la concentració massiva de poder al voltant del rei...
«L’autonomia l’han demanada, els sahrauís? És una proposta unilateral del Marroc. Donar-hi suport és posar-se de part d’un dels dos contendents. I el Marroc no la planteja de forma constructiva, sinó com un ultimàtum»
I. B.: De fet —i això està admès— en temps de Zapatero es va assessorar el govern marroquí pel que fa a la proposta d’autonomia a través dels llavors ambaixadors Omar Azziman i Luis Planas. Però és obvi que hi ha un problema de consistència en la proposta d’autonomia. Es presenta com una solució realista, sensata, i en certa manera es diu que és una forma d’autodeterminació en un context postcolonial i democràtic. Però en el cas del Marroc això és enganyós. Per començar: en quin lloc es construeix una autonomia de dalt a baix sense que la demani ni la vulgui la gent? L’autonomia l’han demanada, els sahrauís? És una proposta unilateral del Marroc que Nacions Unides mai ha validat ni ha acceptat com a alternativa. Donar-hi suport és posar-se de part d’un dels dos contendents. I per continuar: el Marroc no planteja l’autonomia de forma constructiva, sinó com un ultimàtum. Diu: “Jo no faré el referèndum. Com a molt, us donaré l’autonomia”. Però és que, a més, mai ha fet res per a donar-li contingut. Després de les primaveres àrabs, al Marroc es va posar en marxa una reforma de la Constitució que va incloure una regionalització, que ara posen com a punt de partida de l’autonomia. Aquesta regionalització és una mera descentralització administrativa sense devolució de competències. Què és una autonomia? És la delegació de part de l’autogovern a un àmbit més local. Com es pot imaginar això en un sistema no democràtic com el marroquí que no permet partits regionals ni identitats nacionals alternatives, que persegueix les organitzacions que tenen discursos diferents...? Si es criminalitzen discursos que van una mica més enllà de l’autonomia, com es pot pensar que l’autonomia és viable? En realitat, és una proposta de submissió. I el fet que Espanya —que ha estat metròpoli i que hauria de ser facilitadora en el conflicte— doni suport a una iniciativa unilateral com aquesta, que no té cap futur, és contradictori amb l’ordenament intern espanyol, amb els compromisos internacionals que ha pres i fins i tot amb el mateix discurs del ministre d’Exteriors. Ell diu que s’ha assolit l’acord a canvi que el Marroc no faci passes unilaterals que posin en perill la integritat territorial d’Espanya (Ceuta i Melilla), però en canvi dóna suport a una proposta que és en si mateixa un acte unilateral. Unilateralisme en un cas sí i en l’altre no? És un nyap, una cosa totalment incoherent i que fa aigües pertot arreu.N: Algunes veus interpreten que aquest suport al pla autonòmic facilita l’expansionisme marroquí —que és el que s’ha anat veient des de la dècada de 1950— i la pressió que el Marroc exerceix sobre els seus veïns, que alguns qualifiquen com a estratègia de “zona grisa”.
I. B.: El Sàhara és una peça clau en l’aparell legitimador del sistema polític marroquí. Per a ells, és un pas més. Després que els EUA s’hagin posicionat [a favor del pla], després que Alemanya també jugui a aquesta confusió i ara Espanya també i potser arrossegui algú més, tenen esperances que els fets consumats es vagin normalitzant i acceptant. Cosa diferent és que, tot i així, l’estratègia sigui fàcil de materialitzar. Els sahrauís, com els palestins, no són víctimes dòcils. Continuaran resistint. El Marroc, els darrers anys, s’ha beneficiat d’una certa impunitat per les seves relacions amb Europa i els Estats Units. Però ara ens trobem en un moment de recomposició global i el Marroc sap que no podrà seguir per sempre en aquesta situació. Per tant, té una urgència enorme perquè altres actors expressin amb claredat que el control marroquí sobre el Sàhara és irreversible. Això, per cert, no li fa cap bé a un possible futur democràtic del Marroc, perquè consolida les estructures de dominació i poder i de manca de democràcia. Que Espanya hi contribueixi és trist.
N: Aquest canvi d’orientació del govern espanyol pot tenir implicacions dins dels mateixos territoris ocupats sahrauís?
«Quant de temps pot estar el Marroc mantenint unes polítiques d’inversió, infraestructures i finançament excepcionals, extremadament oneroses, al Sàhara? Jo crec que ha arribat al límit. Ja hi ha veus al Marroc que qüestionen el caràcter antieconòmic d’aquesta política»
I. B.: El fet que Espanya defensi l’opció de l’autonomia com a millor via no es tradueix necessàriament en un reconeixement de la sobirania. Però és clar que, si es normalitza la idea, per sota subjau un cert reconeixement i s’obre la porta a llevar objeccions al fet que les empreses hi comencin a operar, cosa que en realitat ja passa. Espanya és un dels països que presenta recursos davant del Tribunal General de la Unió Europea contra les sentències que diuen que el Sàhara no pertany al Marroc, que els acords que signa Brussel·les amb el Marroc no poden incloure el Sàhara, que el Polisario és el representant legal i legítim dels sahrauís i que ha d’estar implicat en qualsevol acord d’aquest tipus... Quan fa això, Espanya es posa en certa forma del costat marroquí. Per tant no és una actitud nova, però possiblement contribueixi a empitjorar les coses. I sí, té repercussions a les zones ocupades. El debat sobre el saqueig de les riqueses del Sàhara, per exemple, és molt important: és un saqueig d’un territori colonial on una potència s’aprofita d’una situació de dominació. Però compte, perquè l’ocupació també és un pou sense fons per al Marroc. Les regions administratives marroquines que es corresponen més o menys amb el Sàhara Occidental no arriben al 3% del PIB marroquí, però tenen la renda per càpita més alta del país, més que Casablanca i Rabat. Això és, evidentment, en termes macroeconòmics, però deixa veure que mitjançant subvencions, exempcions fiscals i inversions el Marroc ha fet un esforç per a guanyar-se la lleialtat d’aquest territori. Més del 50% de les inversions públiques del Marroc van al Sàhara. Però i la resta del país, on viu el gruix de la població? Quant de temps pot estar el Marroc mantenint unes polítiques d’inversió, infraestructures i finançament excepcionals, extremadament oneroses, en un país que té necessitats de desenvolupament? Jo crec que ha arribat al seu límit, i per això aquella urgència enorme de què parlàvem abans. De fet, ja hi ha veus al Marroc que qüestionen el caràcter antieconòmic d’aquesta política.Espanya és l’antiga metròpoli del Sàhara i és veïna del Marroc. Jo no diria que tingui responsabilitats històriques, sinó responsabilitats actuals. Tu no pots anar pel món dient que la teva política exterior està basada en la democràcia i la legalitat internacional i, després, fer el contrari.
N: Abans heu comentat que ens trobem en un moment de recomposició del panorama internacional. Voldríem que hi aprofundíssiu. Si, com dieu, la política exterior espanyola s’està alineant amb la dels EUA, quin paper podria jugar a la regió un actor de l’altre costat, com Rússia? Un suport més decidit a Algèria, una implicació més destacada com la que ja té en escenaris com la República Centreafricana o Mali...?
I. B.: És possible. Encara és aviat per a dir-ho, però aquest és el context, sí. Més enllà de la relació conflictiva entre el Marroc, Algèria, el Sàhara i Espanya, hi ha un alineament —des de fa temps— en què Algèria és un dels socis principals de Rússia a la regió, i no només en el terreny militar, mentre que el Marroc s’ha alineat més amb Occident. Tot i que, alerta, també té relacions estretes amb Rússia. És molt significatiu que el Marroc hagi estat un dels països que es van absentar en la votació a l’Assemblea General de les Nacions Unides quan es va votar la resolució de condemna a Rússia per Ucraïna. Cap portaveu marroquí n’ha donat una explicació coherent. És que el Marroc està en una situació molt delicada. Ha hagut de recórrer als Estats Units, a Israel, als països del Golf i a Europa per a sortir-se’n d’això que podríem anomenar “la síndrome de l’arraconament”.
N: Que es fa evident sobre el mapa.
I. B.: I políticament. El Marroc mira cap al nord i veu que Europa no li obre les portes. Recordeu que el Marroc va arribar a demanar l’ingrés a les Comunitats Europees!
N: El 1987, sí.
«Rússia, la Xina i Algèria tenen posicions molt pròximes respecte del Sàhara. Cap d’aquests països és un model de democràcia, però en la qüestió del Sàhara són els més coherents en la seva reivindicació del dret internacional»
I. B.: Cap al sud, no tenia frontera amb Mauritània fins fa poc; un país, a més, amb qui tenia una relació molt tensa. Fins als anys 60 el Marroc reivindicava Mauritània, també! Té una sensació d’arraconament permanent molt interioritzada, i per això ha apostat sempre pels seus aliats occidentals —França, EUA— i s’ha projectat cap a Àfrica, on ha desplegat una política extremadament activa. Mira cap a l’est i hi té Algèria, que és un estat pivot, l’articulador regional. És l’Estat en majúscules de la regió, extremadament rellevant. I això, al Marroc, li costa de digerir. Immediatament després d’acordar la normalització de relacions amb Israel, el Marroc va signar diversos acords militars amb els israelians. Està posant en safata que Algèria faci el mateix amb Rússia. I això què significa? Una possible zona de fricció global localitzada al nostre veïnat sud. De fet, els militars espanyols han començat a fer recompte dels seus submarins i han avisat que només en tenen tres —dels quals només un funciona bé— mentre que els algerians ja en tenen sis. No vol dir que Algèria hagi d’atacar Espanya, però hi ha una descompensació molt forta.Amb la qüestió d’Ucraïna està reemergint una fractura de blocs. I Rússia, la Xina i Algèria tenen posicions molt pròximes respecte de l’afer del Sàhara. Cap d’aquests tres països és un model de democràcia, però en la qüestió del Sàhara són probablement els més coherents en la seva reivindicació del dret internacional. Potser perquè els queda lluny, però almenys tenen una posició sòlida, i això significa que, al Consell de Seguretat, França no pot fer qualsevol cosa.
N: Abans heu dit que el pla d’autonomia no té futur. Quines perspectives, per contra, hi ha respecte del procés de descolonització del Sàhara Occidental, inconclús des de 1975, després del viratge del govern espanyol?