Interview

“La presència normalitzada als mitjans ha afavorit la desdimonització del Front Nacional”

Gautier Sabrià

Sociòleg nord-català

Gautier Sabrià (Perpinyà, 1988) és sociòleg. Ha fet recerca sobre el nacionalisme nord-català, la identitat a les comarques del nord i l'extrema dreta a França i a la Catalunya del Nord. Fa classes a l'Institut Regional d'Intervenció Social (IRTS) de Perpinyà. Corresponsal de La Directa a Catalunya Nord i col·laborador de Ràdio Arrels. És un activista social reconegut a Perpinyà especialment per la seva militància al Col·lectiu dels Sense Papers.

Nationalia: La primera volta ha donat els resultats que ha donat. Le Pen i Macron són la tria que sembla que els pobles de l'Estat francès faran dia 7. Anem per parts. L'operació Macron, d'on surt?

Gautier Sabrià: Macron és un personatge notable en la política estatal. Encara més des del 23 d’abril. Pot donar la impressió de sortir del no-res però és, ben al contrari, l’exemple d’un ascens ben calculat. Com molts elegits de l’Estat francès, ha passat per SciencesPo i l’Escola Nacional d’Administració (EN) i després ha treballat en el sector privat. Va treballar pel Banc Rothschild, un banc de luxe per a gent molt rica. Allà va començar a crear-se xarxa. En paral·lel es va adherir al Partit Socialista i en una carrera meteòrica va esdevenir ministre de l’Economia de Manuel Valls.

Crec que és interessant mirar la seua trajectòria per comprendre què ha passat a la primera volta de les presidencials. Va marxar del govern Hollande amb una relativa tranquil·litat. Macron s’ha posicionat com una mena d’apologia del self made man estatunidenc. El seu càrrec de ministre li va permetre augmentar les seues xarxes d’una banda, però també marcar la seua diferència amb la resta del partit, ja que molt sovint s’enfrontava a d’altres ministres. Fins i tot diria que marxar i desmarcar-se del govern era imprescindible per ell.

«No massa d’esquerres ni tampoc de dretes. En un època en la qual els partits tradicionals perden pes, a mesura que la personificació de la política s’expandeix, Macron ha tingut una estratègia fina»

Si fem un resum del seu paper com a ministre, els únics elements que es poden extreure són una reforma econòmica que ha portat molta gent a manifestar-se, però sobretot una mediatització prou espectacular. Quan mires les enquestes, la gestió del tema econòmic era la critica més forta que es feia del govern Hollande-Valls. Macron era, sens dubte, el ministre d'Economia més liberal sorgit en el darrer cicle però, gràcies a la seua gestió comunicativa, els sondejos li atorgaren el premi de personalitat política preferida dels francesos el 2017. Així que va dimitir del govern amb una bona mediatització, un capital de simpatia prou elevat i amb més xarxa. Ràpidament va crear el seu moviment En Marche! (EM, que també són les inicials d’Emmanuel Macron) amb un plantejament quasi apolític. Pel que veig i per les converses que he tingut és aquesta posició poc polititzada que paradoxalment atreu la gent. No massa d’esquerres ni tampoc de dretes. En un època en la qual els partits tradicionals perden pes, a mesura que la personificació de la política s’expandeix, Macron ha tingut una estratègia fina.

Macron ens mostra una nova manera de fer política, utilitzant els mitjans de comunicació de manera excessiva, posant en escena tan la seua vida personal com el seu discurs, desmarcant-se de la política tradicional dels partits i de la dicotomia esquerra-dreta. Si aquests punts no haguessin estat claus no hauria pogut tenir aquest èxit, fent quasi tota la seua campanya sense publicar cap programa polític i canviant sovint de postura. Per mi és això la personificació de la política, com ho ha pogut fer Marine Le Pen: crear una adhesió al voltant d’un personatge central i no al voltant d’una ideologia clara, d’un partit.

N: La desfeta del Partit Socialista és molt notòria. Era previsible?

G. S.: La desfeta del Partit Socialista (PS) és per mi uns dels fets més destacables d’aquest escrutini. No es pot llegir la situació que està patint el PS sense parlar d’Hollande. Va ser elegit després d’una campanya més aviat d’esquerres i va governar com un president de dretes — reformes laboral i econòmica, estat d’urgència, etcètera. Va despistar l’electorat socialista i tampoc no va convèncer el de dretes. Prendre Manuel Valls, que representa l’ala dretana del partit —i va proposar treure el mot “ocialista” del seu nom—, com a primer ministre no quadrava en les esperances dels militants.
Com a càstig per la seua política governamental, els afiliats van decidir d’impulsar Benoît Hamon, representant de l’ala més a l’esquerra del partit, com a candidat. He tingut la sensació que aquesta campanya era el funeral del partit. Potser el que trobi més interessant en aquesta història és que qui era vist com a possible actor clau del partit era Macron. Aquesta hipòtesi era bona, però el seu triomf el té fora del PS i, pitjor encara, en contra del PS. Qui havia de ser el futur del PS acaba de matar el partit! Hamon ha hagut d’oposar-se a un balanç negatiu del govern, a l’explosió del Mélenchon a la seua esquerra i del Macron a la seua dreta, i tot això sense un total suport de l'aparell del PS.

N: Els Verds-Europa Ecologia —amb la marca fent part de la candidatura de Hamon, alguns dissidents amb Melénchon i Cohn-Bendit amb Macron— quin futur té? No és estrany que no es presentessin? A la Catalunya del Sud la percepció que es tenia d'Els Verds francesos és que eren molt prominories i pobles minoritzats, ho comparteixes?

«Hi ha moltes similituds entre el discurs dels ecologistes i dels militants nacionalistes o localistes: en l'oposició al centralisme francès, a la tradició jacobina, i la visió d’una organització social i política municipalista»

G. S.: Sense cap dubte Els Verds són qui porten més la desiderata dels pobles minoritzats. És una relació històrica, una forma de tradició que encara avui dia persisteix. S’explica de manera senzilla per les lluites que han portat al nivell municipal. De manera general, les lluites ecologistes són molt locals, enfocades en un territori concret. Aquesta visió de defensa del territori ha unit els militants ecologistes amb militants que es consideren com a regionalistes a l’Estat francès. D’aquí neix l’ecoregionalisme, que és la base del partit. Hi ha moltes similituds entre el discurs dels ecologistes i dels militants nacionalistes o localistes: en l'oposició al centralisme francès, a la tradició jacobina, i la visió d’una organització social i política municipalista i propera a la democràcia participativa. El fet de projectar-se més aviat al terreny europeu com una manera de transcendir l’Estat-nació, i de promoure una Europa federal amb representació de les regions, s’articula perfectament amb la visió dels pobles minoritzats.

La creació d’Els Verds-Europa Ecologia (EELV) es va fer el 2010 després d’una campanya reeixida a les eleccions europees del 2009 que van portar el partit Els Verds a la tercera posició a l’Estat francès. El 2010 la idea era ampliar el partit integrant nous militants. No hi va haver una línia política clara. El 2007 el candidat d’Els Verds va ser José Bové, sindicalista pagès enfrontat a McDonald’s i un referent alterglobalitzador i, cinc anys després, ho va ser Eva Joly, magistrada coneguda per afers d’anticorrupció. Aquí veus que aquesta etiqueta ecologista no és prou forta com per a crear una adhesió que pugui transcendir les divergències polítiques. Per això pensi que és un partit difícil de gestionar. El fet de no tenir una continuïtat política després de l’èxit de 2009 els ha fet mal.

Pel que fa a aquestes presidencials, que no hi hagi candidatura d’Els Verds no és tan estrany. La seua estratègia va ser apropar-se del Partit Socialista. És el que van fer el 2012. Van obtenir pocs vots a la primera volta, però pactant amb el PS a la segona pretenien assolir ministeris. En van tenir un. Suposo que amb Hamon aspiraven a més. Recordem que els primers sondejos oscil·laven entre l’1% i el 2% per a la candidatura d’Els Verds. Et pots trobar amb membres importants del partit que donen suport a uns altres candidats. No apareix una dinàmica pròpia i unitària. Semblen condemnats als jocs d’aliances per sobreviure. Un símbol d'aquesta dinàmica: acabats de sortir de la derrota de la candidatura conjunta amb el PS, EELV ha anunciat que volia fer llistes comunes amb la França Insubmisa de Mélenchon a les legislatives.

N: Com expliques que l’autonomista bretó Christian Troadec o l’independentista polinesi Oscar Temaru no aconseguissin els 500 avals necessaris per a poder presentar-se a les eleccions presidencials, i en canvi les candidatures trotskistes sí?

G. S.: Aquests dos casos em semblen prou simbòlics del sistema electoral estatal, i encara més quan es fa la comparació amb les candidatures de Nathalie Arthaud o de Philippe Poutou. Com bé subratlles, per poder presentar-se a les presidencials necessites 500 avals de càrrecs electes —batlles, diputats... El que podem anomenar “petits candidats” són els que pateixen més aquest filtre. És una bona manera de descartar qui fa nosa. A aquests, però també als possibles candidats dissidents d’una formació important —sigui del PS, d’Els Republicans o del Front Nacional. Si mirem els avals que han obtingut, Christian Troadec en té 53 i Oscar Temaru 109. El cas de Temaru és el més interessant. Dels 109 avals, només 22 venen de la metròpoli, del continent. La resta provenen dels territoris d’ultramar. D'aquests 22, 20 són avals d’electes de Còrsega, un de Bretanya i un altre del Nord. Si fem el mateix exercici amb Troadec, dels 53 en treu 19 a Bretanya, 17 a Còrsega i 5 al País Basc.

Ara bé, si fem un paral·lelisme amb les candidatures trotskistes, cal mirar-ho en clau estatal. Poutou, del Nou Partit Anticapitalista (NPA), o Arthaud, de Lluita Obrera (LO), són dos candidats de formacions prou destacables de l’extrema esquerra. No tant pel nombre de militants —uns 8.000 per LO i uns 2.000 per l’NPA— sinó més aviat per la seua implicació política. Diguem que tenen prou forces i representants arreu de l’Estat per anar de poble en poble i guanyar més avals. De Catalunya Nord, Temaru i Troadec no treuen cap aval, Arthaud tres i Poutou sis. D’aquests nou avals trotskistes, només un prové d’un municipi de més de 1.000 habitants (Banys, que avala Arthaud), i sis els obtenen de pobles de menys de 100 habitants. El teixit militant que tenen LO i l’NPA els permet anar a buscar suport a municipis aïllats, potència que no semblen tenir les candidatures de Temaru o Troadec. A més a més, crec que aquests dos candidats no han mostrat una definició ideològica prou clara. Per exemple, el bretó Troadec, que liderava el moviment dels Barrets Vermells, no tenia una unitat ideològica, sinó que agrupava gents diverses. Veig molt complicat fer passar el paradigma nacionalista per sobre del paradigma dogmàtic i partidista a l’Estat francès. Un Estat que no els assimila com a nacionalistes, sinó com a regionalistes, i això els treu molt d’impacte: minimitza els seus discursos. És filosòficament incompatible amb la doctrina de l’Estat.

N: Pots fer un petit repàs de com ha anat el vot i les perspectives a Còrsega, Occitània, Bretanya, la zona flamenca i Alsàcia?

G. S.: És interessant mirar el vot als diferents pobles dins l'Estat amb el prisma del Front Nacional (FN), el partit del nacionalisme francès. Seguint aquesta lògica, els resultats més destacables són els de Còrsega, on el FN obté importants bosses de vot en un indret històricament favorable a la dreta republicana. Guanya al conjunt de l’illa! El president de l’Assemblea de Còrsega, l’independentista Jean-Guy Talamoni, va fer una crida als nacionalistes corsistes per oposar-se al FN. Sembla que amb poc èxit. Cal subratllar també el fet que Còrsega és el territori on la participació ha estat més baixa. A les municipals i a les regionals de 2015, el corsisme va triomfar. Ara, de forma molt hàbil, Marine Le Pen ha sabut canviar la seva estratègia comunicativa a l'illa. El seu míting a Ajaccio va ser molt clar. Ha sabut aprofitar-se de la pujada del nacionalisme cors per aplicar un discurs nacionalista francès porós amb el discurs corsista.

Contràriament a la situació corsa, a Bretanya l’extrema dreta treu uns dels seus pitjors resultats. Bretanya és terra hostil pel FN. En el conjunt dels departaments bretons, Le Pen es posiciona en quarta posició, i és Macron qui guanya més vots.

Tractar el tema occità és molt complicat per la seua extensió i la complexitat de les seues realitats. Hi trobem territoris claus pel FN, com al sud-est, al Mediterrani —amb Marsella o Besiers com a paradigmes—, un feu del PS com Tolosa —recordem que Marine Le Pen hi va anul·lar el seu míting i el va desplaçar a Perpinyà— i una vila com Bordeus, on la dreta sociològica és forta però que acaba en tercera posició en aquest escrutini. Si hem de definir tendències geogràfiques, podem dir que cap a l’oest s’ha votat més aviat Macron i Mélenchon. Cap a la costa a l’est s’ha votat molt Marine Le Pen. Cal subratllar també que els dos únics departaments on va guanyar Mélenchon són occitans: Arieja i Dordonya.

A Alsàcia, com en la zona de parla flamenca, és Marine Le Pen qui guanya.

N: En una peça publicada aquesta setmana passada, el professor Xavier Espinet ens explicava que la França meridional càtara, protestant i girondina era un bloc anti-FN. Ho veus així?

G. S.: La veritat és que no comparteixo aquesta visió històrica per analitzar els vots el 2017. Que hi hagin tradicions en termes de vots segons els llocs per mi tindria més aviat a veure amb característiques sociològiques. Per exemple un territori com la Dordonya, a prop de Bordeus, podria entrar en la categoria d’una herència protestant i girondina. La Dordonya és uns dels únics territoris on va guanyar Mélenchon, però això ho explicaria més aviat per la seua tradició obrera i un vot històric cap a l’esquerra. Un exemple contrari podria ser Catalunya Nord, on últimament es vota molt a l’extrema dreta, i això no em sembla pas cap tradició secular, sinó la conseqüència d’una estratègia del FN dirigida cap a uns perfils concrets: poblacions pied-noirs adherides a un discurs nostàlgic colonialista, fonamentalment, però també el greu desequilibri de renda, molt important segons les zones.

N: Quina importància té el vot religiós, o en clau religiosa, en un Estat on la islamofòbia i el debat sobre l'islam és el tema central de l'agenda política?

G. S.: És un tema molt complicat a analitzar des de l’Estat francès pel fet que està prohibit fer estadístiques ètniques i religioses. A més a més, els estudis que s’han pogut fer sobre l’electoralisme religiós intueixen que no existeix ben bé un vot en correlació a la religió. Això no vol dir que molts polítics no intentin guanyar electors en determinats grups confessionals, però ho aplicaria més aviat a una comunitat religiosa que no és minoritària: la cristiana catòlica, que s’han disputat Fillon, Dupont-Aignan i Le Pen.

La cultura política a l’Estat francès deixa prou de costat la qüestió religiosa. Per molta gent, comunicar massa sobre aquest tema és un error polític. Quan els batlles del FN —com Ménard a Besiers, o Ravier al seu disctricte de Marsella— van posar pessebres als ajuntaments, van ser condemnats per la Justícia per haver posat signes religiosos en un lloc públic. No s'ha percebut cap moviment de suport a ells en aquest tema. Diguem que quan es parla de religió en els debats polítics avui en dia, és per estigmatitzar-ne una en concret: l’islam.

N: El FN marinista és força diferent del que va bastir el seu pare. Tanmateix, Marion, la seva neboda, sembla que apunta fort. Quines famílies polítiques diferenciaries dins el FN?

G. S.: Al FN, parlar de “família” és quasi un eufemisme! És un partit construït al voltant d’una família, d’una dinastia. Una família tan potent que s’ha convertit en una arma, un instrument que ha pogut neutralitzar les altres tendències polítiques dins la formació. Als anys 90 emergeix una altra figura important dins el partit, Bruno Mégret. Ràpidament les relacions entre els dos dirigents del partit es fan tenses. Quan el 1998 Le Pen pare és a punt de ser condemnat a inelegibilitat, sense respectar l' organigrama del partit anuncia que deixa la seua plaça de candidat a la seua dona, Jany, en lloc de a Mégret. D’aquest conflicte Le Pen-Mégret neix l'escissió del FN i la creació del Moviment Nacional Republicà (MNR). Mégret es va cansar de l’oligarquia Le Pen, atès que no li deixava cap perspectiva de futur, però no va marxar tot sol del partit sinó que es va endur amb ell un personatge, Marie-Caroline Le Pen, germana gran de Marine, que havia de ser l’hereva política del pare.

Finalment va ser Marine qui recuperarà el tron, de forma prou inaudita, ja que es desmarcava de la línia del partit. Per això va quedar en 34a posició el 2003 a les eleccions del comitè central del FN. Tanmateix, contra el vot dels membres frontistes, el seu pare la va fer vicepresidenta. Marine Le Pen defensava una visió alternativa a la del seu pare, més progressista i amb un objectiu clar: la desdimonització del Front Nacional. Un cop esdevé presidenta, el seu discurs es torna a apropar de les posicions històriques frontistes i els pocs canvis de paradigma que va iniciar el FN s’han fet lentament i amb una certa discreció. Ara bé, la campanya de 2017 li ha permès de comunicar amb intel·ligència determinats canvis de línia estratègica —igualtat de salaris dones-homes, el lema “Triar la França”, que pot seduir els descendents dels migrants, etcètera.

En paral·lel al canvi de presidència, apareix una altra Le Pen: Marion, neta de l’antic president, neboda de la nova presidenta. El seu rol és prou important, sí. D’una certa manera, és ella el pont polític entre el seu avi i la seua tieta. No és tan radical com l’avi Jean-Marie ni tan partidària dels canvis impulsats per la tieta Marine.

Al cap i a la fi, qui creen les tendències són els membres mateixos d’aquesta dinastia. Una tendència molt tradicionalista, cristiana, contra el matrimoni homosexual i oposada a l’avortament, representada per Marion Maréchal-Le Pen: posicions més radicals d’ultradreta sacralitzades en la figura de Jean-Marie Le Pen i una visió que intenta reformar el partit amb posicions més progressistes simbolitzada per Marine Le Pen.

N: Algú parlava d'un discurs del FN més socialitzant, obert a aconseguir vots de l'esquerra, com a fruit de l'experiència de veure el que ha passat amb la indústria de la Picardia i de tot el nord-est arran de la globalització. Ho comparteixes?

«Per guanyar els vots d’esquerres, el FN ha començat per enfocar el seu discurs sobre les classes populars, els obrers, atacant els privilegis dels més rics i fent pressió sobre la protecció que suposadament tindrien els estrangers»

G. S.: Parlar d’un discurs més socialitzant és una bona lectura. El FN es presenta avui com un partit més respectable, que ha fet una mena de neteja interna per treure els militants, però també els discursos, massa radicals. La conversió d'un electorat d’esquerres en un electorat d’extrema dreta, com s’ha fet al nord de l’Estat, és un bon exemple. Per guanyar els vots d’esquerres, el FN ha començat per enfocar el seu discurs sobre les classes populars, els obrers, atacant els privilegis dels més rics i fent pressió sobre la protecció que suposadament tindrien els estrangers —en termes d’ajudes i subsidis estatals. S'aprofiten d'un cert desclassament, del sentiment que tenen les classes populars de ser la capa més baixa de la societat i que no hi ha cap possibilitat d’ascens social. El discurs del FN promet resoldre tot això. Fins i tot han penetrat al món sindical. Després han decidit passar a incidir en la classe mitjana amb estratègies diverses: parlar d'ecologia, crear col·lectius sectorials com per exemple el Col·lectiu Racine en l’ensenyament, cercant un electorat —els professors— històricament d’esquerres i un objectiu nou i golós pel FN.

N: La desdimonització és un fet? Com es pot combatre el FN?

G. S.: La desdimonització és un fet absolut, i així s’expliquen en part els resultats i les poques mobilitzacions populars davant els resultats de Le Pen. És un projecte que porta Marine Le Pen des que va començat a entrar en l’aparell del partit. La desdimonització és la resposta a la dimonització del partit, que va donar-se com a reacció a al seu pare. Avui dia es tracta de presentar el FN com una formació qualsevol. Una lògica que va portar-se fins a l’extrem quan el FN atacava la gent que públicament el designava com a partit d’extrema dreta. Crec que la seua presència als mitjans de comunicació ha estat favorable per a la desdimonització del FN. Convidar gent del FN era una bona manera de guanyar espectadors, a la televisió. Els uns s'ho miraven per adhesió a les idees, d’altres per curiositat o per poder criticar-ho. S’ha convertit en un peix que es mossega la cua. Com més presència als mitjans, més impacte del seu ideari. Al final el resultat és que els membres del FN són els polítics que surten més sovint al BFMTV, la primera cadena d’informació de l’Estat.

L'element que potser fa més por és que l’única solució que sembla dissenyar-se per combatre el FN, o com a mínim frenar-lo, és l’anomenat Front Republicà: una mena d’unió sagrada dels partits republicans per oposar-se al FN, i això sense cap mena de consideració ideològica. En general funciona sempre (excepte pocs casos) i a la segona volta el FN perd. Però el fet, per exemple, de demanar als electors més radicals de l’esquerra anticapitalista de votar per un candidat ultraliberal com Macron té els seus límits. La gent n’està esgotada, d'aquest discurs. L’esquerra és qui haurà de portar el combat ideològic de cara a l’extrema dreta. Però el que és més inquietant és que cap solució sembla aparèixer. Potser la resposta màgica no serà una resposta política en el sentit militant i partidista: potser seran altres iniciatives locals que permetran de crear de nou les eines per combatre el populisme i les idees discriminatòries que exalta el FN.

N: Què hi ha de la dreta fora del FN? A quina tradició responen Dupont-Aignan i els diversos sobiranistes francesos, euroescèptics, de dretes? El substrat monàrquic del País del Loira es nota molt?

G. S.: A la dreta del FN més aviat trobarem grupuscles més o menys organitzats. Le Pen havia intentat crear una mena de federació d’extrema dreta i sobiranista amb el seu Rassemblement Bleu Marine. Un projecte que no ha funcionat del tot, i el FN s’ha acabat empassat la resta dels petits partits. Malgrat tot, dues organitzacions s’han aprofitat de l’èxit de la candidata frontista per gravitar al seu voltant: l’Acció Francesa —monàrquics d’extrema dreta— i Igualtat i Reconciliació —extrema dreta conspiracionista. Ara bé, entre Fillon i Le Pen trobem polítics com Dupont-Aignan, o per exemple De Villiers al País del Loira. Són polítics que provenen generalment del centre (per exemple De Villiers) o de la dreta republicana (com Dupont-Aignan) i que per diverses raons han decidit d’esdevenir autònoms. Són visions polítiques prou properes del FN en el discurs, però que es reclamen més aviat de la tradició republicana i gaullista. Comparteixen també una certa visió tradicionalista d’un Estat potent i sobirà, tal com ho pensava De Gaulle, d’independència política de l’Estat en l’escenari internacional. Aquestes referències a un imaginari gaullista poden atreure un electorat de gent gran, però no el veig seduint els més joves. Si no pot renovar el seu discurs, sembla complicat que aquesta dreta tingui cap futur.

N: Ets nord-català. Com veus la situació social i política al nostre nord? I la del nacionalisme nord-català (Unitat Catalana més les seccions o referents dels partits del sud PDCAT, ERC i la CUP)?

«La situació a Catalunya Nord és prou complicada. Sobretot socialment, on el concepte de “perifèria” pren tota la seua dimensió. I la política local s'explica per aquesta situació catastròfica»

G. S.: La situació a Catalunya Nord és prou complicada. Sobretot socialment, on el concepte de “perifèria” pren tota la seua dimensió. Un atur dels més elevats de l’Estat, salaris molt baixos, un sector immobiliari en inadequació amb aquests salaris, uns dels territoris amb més desequilibri de rendes, un sector laboral que obliga quasi un quart de la població activa a prendre treballs temporals i una manca absoluta d’infraestructures. Un panorama poc entusiasmador.

La política local s'explica per aquesta situació catastròfica. A Perpinyà porta mig segle la mateixa família governant. L'únic canvi notable és que ha entrat el FN com a única força d’oposició al consell municipal.

Pel que fa la primera volta de les presidencials, es dibuixen dues tendències electorals: vots a favor de Mélenchon a l’oest i de Le Pen a l’est. I veiem que els nord-catalans han votat majoritàriament pels dos candidats que més forta mediatització han tingut i que més portaven el discurs de ruptura de cara a la tradició bipartidista republicana. El FN porta un cicle llarg d'èxits i bons resultats a la Catalunya Nord, però en aquestes eleccions la sorpresa aquí ha estat l’èxit de Mélenchon: a Perpinyà es va posicionar en segona lloc en una vila on es vota poc a l’esquerra.

D’aquí al 7 de maig és més que normal pensar que Le Pen guanyarà a Catalunya Nord sense cap dubte, en un país on Macron no va tenir l’èxit que ha tingut a escala estatal. Més enllà de les presidencials, cal començar a prendre consciència que aquest ascens local del FN consolidarà la seva força municipal. La capital nord-catalana pot resistir encara molt de temps al FN? Des dels anys 80, el FN vol guanyar en aquesta vila. Recordem que a les últimes municipals, la primera volta va ser guanyada per una candidatura frontista (Louis Aliot, parella sentimental de Le Pen), i que ja el 89 un candidat frontista (Pierre Sergent) va passar a la segona volta.

Qui té més èxit electoral al Nord és un partit nacionalista francès, però contràriament al cas de Còrsega, l’independentisme nord-català, o el catalanisme en genèric, no té el mateix pes, per descomptat. Per respondre a la pujada del FN, el catalanisme polític alerta del perill i de la incompatibilitat amb les seues lluites. Durant un cert temps el catalanisme es va quedar aïllat de la política local en general, més aviat funcionava com una militància alternativa, amb preocupacions pròpies. Cal remarcar que des de l’esquerra més radical hi ha un procés de descompartimentació. Han sorgit partits com la CUP de Perpinyà o l’Assemblea Maulets-Rosselló fa uns anys on s’ha intentat fer simbiosi d’ambdues lluites: la social i la nacional. Aquesta militància actua amb normalitat en lluites socials i ha permès, poc a poc, trencar tòpics del catalanisme local i crear xarxa amb la resta de la militància radical d’esquerres. També ha permès trencar amb uns esquemes estatals jacobins molt presents en la política local. I crec que cada cop més les coses seguiran aquest camí.