Dossier

"Kosovo, repte significatiu per Europa". Hivern 2007

Aureli Argemí. Europa de les Nacions n. 62

El darrer article publicat per l'Europa de les Nacions sobre Kosovo va ser ara fa un any, arran de la presentació de l'informe Ahtissari.

A començaments de març, el finlandès Martti Ahtissari va enllestir i presentar l'informe sobre el present i el futur de Kosovo que, des de feia mesos, li havia encomanat l'ONU. L'informe conclou amb una proposta molt matisada sobre quina hauria de ser, en consonància amb el parer contrastat dels habitants de Kosovo, la millor solució per a respondre al contenciós històric entre la comunitat albanesa, majoritària, i de molt, en aquest territori (90%) i la minoria sèrbia (gairebé el 10%) que hi habita des de fa segles.

En síntesi, l'informe advoca perquè, davant d'un conflicte de mai acabar, amb morts per totes bandes els últims anys especialment, s'obrissin les portes a la independència del Kosovo; opció volguda pels kosovars albanesos en bloc. Però, a la vegada, el mateix informe puntualitza que seria necessari no obrir encara de bata a bat aquestes portes. Caldria, abans, calmar els ànims dels albanesos i dels serbis, massa encesos avui. D'aquí que, de moment, seria recomanable, ve a dir l'informe, que els esforços polítics es centressin en tot allò que afavorís la convivència pacífica entre uns i altres. Evitant intervencions externes, però comptant amb el suport apartidista de l'ONU i la presència d'una delegació internacional escollida pels representants de les institucions europees, investida de la missió de garantir la bona marxa de tot plegat.

[...] L'informe posa més aviat en relleu que ja és "insuportable el manteniment d'una administració internacional", que actua a Kosovo des de 1999, i resulta igualment inadmissible intentar, al preu que sigui, "la reintegració de Kosovo a Sèrbia". La independència seria, per tant, l'única sortida justa, convertida en efectiva quan l'ONU i la Unió Europea es posessin d'acord per a protegir-ne l'accés pacífic. Això voldria dir, entre altres coses, que la independència no comportés cap tipus de venjança envers la minoria sèrbia ni cap atac al patrimoni cultural i religiós serbi que es troba al Kosovo. O sigui, la independència hauria d'implicar el compromís ben clar i decidit, per part dels albanesos, de respectar els drets i els béns dels serbis inclosos en el territori kosovar.

La proposta d'independència de Martti Ahtissari.
Concretament, l'ONU hauria de fixar un període intermedi, que es tancaria amb la independència de fet del Kosovo, en què "personal civil internacional de la Unió Europea" i un retent de l'OTAN vetllessin perquè anés triomfant la idea que cal arribar a un punt final en què desaparegui la perniciosa '"ambigüitat política" existent; ambigüitat que, dia rere dia, posa "en perill la pau i l'estabilitat", en una de les zones que més han sofert les conseqüències mal gestionades de l'enfonsament de l'estat iugoslau.

La proposta definitiva de Martti Ahtissari han estat ben rebuda, si bé amb un cert recel, pels albanokosovars. La majoria d'ells haurien preferit un pronunciament més nítid a favor de la independència immediata. En canvi, la presidència del govern estatal i bona part de l'opinió pública serbis han reaccionat amb un no rotund. Segons el seu criteri, Kosovo, vulguin o no els albanesos kosovars, minoritaris en l'Estat serbi, és part integrant i indivisible de Sèrbia. La independència, per tant, del Kosovo seria un acte injust, antidemocràtic, i es podria convertir en una nova declaració de guerra contra el conjunt del poble serbi. Tanmateix, el govern serbi estaria disposat a fer moltes concessions als albanesos, sempre que no superessin els límits de caràcter autonòmic.

En cap cas es pot entendre el procés d'independència sense tenir en compte el context internacional.
[...] No s'hauria de contemplar tan sols les relacions entre Kosovo i Sèrbia, sinó les relacions d'aquestes dos països amb el conjunt d'Europa. A la llum d'Europa i en l'horitzó d'Europa, hi hauria el desllorigador per solucionar els contenciosos de fons kosovar i tants altres contenciosos anàlegs. És sota la supervisió i l'empara de la Unió Europea que Kosovo entraria en el camp dels pobles independents, en la perspectiva de formar un ens d'autogovern equiparable al dels Estats. Això és, sense perdre de vista que, en el futur, els Estats de la Unió Europea no reproduiran les estructures que els mateixos Estats tenien quan no n'eren membres i que, en virtut de la supremacia creixent de la Unió Europea, aniran deixant de tenir.

La responsabilitat de la Unió Europea al Kosovo, delegada, en bona part, de l'ONU, que ha deixat la discussió al nivell del Consell de Seguretat, ha entrat en la fase del debat intern, pilotat pels ministres d'afers estrangers dels Estats membres. Alguns dels interlocutors afronten la problemàtica en termes de respecte als drets d'un poble distint el qual, coherentment, vol exercir els drets que li pertoquen i aposta, per tant, per a caminar cap a la democratització de la societat; democratització fundada, precisament, en el reconeixement i la pràctica dels drets humans individuals i col·lectius.

Un nou camí cap a Europa s'ha obert al Kosovo. En seguirem els passos, interessants, sens dubte, molt especialment per les nacions sense Estat d'Europa.