Dossier
"Kosovo, de nou en l'actualitat dramàtica". Primavera 1997
Aureli Argemí. Europa de les Nacions n. 33.
La o les guerres de l'antiga Iugoslàvia havien deixat en un segon terme si no en el sac dels oblits, almenys a nivell informatiu internacional, el Kosovo, una de les principals assignatures pendents de l'heretatge de Tito. Això no obstant, les tensions polítiques i els problemes socials i econòmics greus durant els últims anys no hi han minvat. Al contrari, s'han anat agreujant. Fins al punt que una de les decisions més greus preses pel govern serbi de Milosevic ha estat l'abolició del règim semblant al d'una autonomia política per al Kosovo, que existia des de la constitució del nou Estat iugoslau després de la Segona Guerra Mundial; autonomia substituïda per una mena d'estat d'excepció permanent. Amb morts, ferits, enfrontaments constants.
Molts dels opositors al govern de Milosevic, que durant setmanes i setmanes, dia rere dia, s'ha anat manifestant pels carrers de Belgrad a fi de reclamar el reconeixement de la victòria de l'oposició en les eleccions municipals del mes de desembre, han acabat exigint un canvi de règim. Aquesta reivindicació va unida a la denúncia que els mateixos opositors fan a Milosevic de manipular l'opinió pública, tot desviant l'atenció cap a la situació cada vegada més tensa que estan vivint els serbis del Kosovo, "minoritaris, en la pròpia terra, enfront del 90% d'albanesos que l'ocupen".
A la greu situació que està travessant el Kosovo, de majoria aplastant albanesa, se sumen les condicions de vida gairebé infrahumana que experimenta, des de fa anys però ara d'una manera especialment alarmant, el veí Estat d'Albània.
Amb aquestes premisses, Argemí exposava "els reptes que [Kosovo] té plantejats col·lectivament com a resposta a la problemàtica global que viu el poble albanès".
Avui la comunitat albanesa representa, aproximadament, el 90 % de la població global del Kosovo. Això no obstant, els serbis continuen actuant com si hi fossin la majoria. Aquesta prepotència s'ha fet més clara -i contradictòria- quan Sèrbia ha anat demanant amb una insistència violent, aquests últims anys, el respecte al dret a l'autodeterminació de les minories sèrbies de Croàcia i de Bòsnia i Hercegovina, mentre negava el mateix dret als albanesos inclosos en la República de Sèrbia. En efecte, el govern serbi s'ha declarat sempre completament contrari als resultats del referèndum "il.legal" que el Kosovo havia fet 1991 i que havia donat com a resultat una total victòria als independentistes.
En aquest context, els serbis no paren d'acusar els albanesos de voler un Kosovo "ètnicament pur" (anàlogament al que els mateixos serbis reclamen en els territoris que consideren serbis dintre de Croàcia i Bòsnia i Hercegovina). Pel seu costat, els albanesos acusen els serbis de voler continuar dominant a qualsevol preu el Kosovo, en nom de "la gran i sagrada Sèrbia". És a dir, entre les dues posicions sembla que no existeix ni una petita esquerda per deixar passar un fil de diàleg.
[...] Hi ha qui pensa en la solució de reagrupament de tots els albanesos en un mateix Estat-nació, al voltant del que avui és la República d'Albània. S'acompliria, així, un vell somni que ja s'havia manifestat amb força quan es constiuí, el 1913, el nou Estat albanès i que aleshores no fou possible. Perquè el nou Estat, fruit de la desfeta de l'imperi turc i de la voluntat dels mateixos albanesos de fer-se forts en un indret ben protegit dels nacionalismes dels seus veïns (serbis-montenegrins i grecs), havia hagut de néixer a mercè dels mercadejos entre Sèrbia i Grècia, que intentaren reduir les fronteres albaneses al més mínim possible, i Itàlia i Àustria-Hongria que, al contrari, eren favorables a la seva màxima amplitud per poder neutralitzar així millor, tot manipulant els albanesos, els eslaus del sud.
Si bé la realització d'aquest somni sembla ser una solució, una bona solució, plausible per al Kosovo, o ara com mai una oportunitat d'or gràcies a la feblesa que suposa l'esfondrament de Iugoslàvia, ni els albanesos del Kosovo ni el govern d'Albània no l'han proposada, almenys obertament. En bona part, diuen diversos observadors, perquè la situació econòmica i social d'Albània, al capdavant amb Bulgària dels països pobres d'Europa, no és atractiva per a ningú.
En aquest article podem comprovar com ja s'apuntava a una possible mediació internacional per arribar a la solució del conflicte:
Hi ha qui pensa que una de les solucions seria que la comunitat internacional patrocinés, ni que fos per evitar una nova guerra de "neteja ètnica", una via de sortida dintre de la nova federació iugoslava que portés a restaurar l'autonomia del Kosovo, com a primer pas perquè aquest país esdevingués una de les Repúbliques sobiranes, juntament amb Sèrbia i Montenegro.
Sigui quina sigui la solució, mentre una d'aquestes alternatives, o d'altres que es puguin presentar, no arreli, la situació del Kosovo s'anirà degradant, es farà cada dia més explosiva. Amb soldats i policies que ostensiblement patrullen per tot arreu -com si estiguessin en estat de guerra permanent-, que detenen o molesten els vianants per un no-res, amb una població majoritària que no amaga la seu malestar constant, amb un degoteig immparable d'incidents que sovint acaben amb morts i ferits...
Molts albanesos del Kosovo viuen aquestes tensions amb una certa calma, com aquell qui mira una fruita que està a punt de despendre's de l'arbre i espera que caurà aviat, per força. Pensen que allò que està passant al Kosovo és una típica ocupació militar, perquè el poder dominant no té cap més opció si vol conservar el que no és seu, però que aquesta ocupació no pot ser eterna, perquè a Sèrbia, extenuada per les guerres de l'ex Iugoslàvia, li resulta massa costosa. Sèrbia està acabant tots els seus recursos materials i humans, no té prou gent disposada a fer la guerra oberta als albanesos, exiliar-los i repoblar el seu territori de serbis.
Tot això no apunta cap solució ni augura cap futur optimista. Tanmateix, clandestinament, Kosovo s'organitza: des del 1991 té un govern paral.lel, que ha estat capaç de muntar un sistema sanitari, financer i educatiu -enfront de les escoles tancades normalment, per ordre dels ocupants-.
Ibrahim Rugova, president (il·legal) del Kosovo, formulava, fa més de tres anys al diari "Avui" (22-7-93), una sèrie de consideracions, que continuen sent actuals, sobre la situació i els sentiments dels albanesos del Kosovo. Deia: "Estem a favor d'un Kosovo independent i neutral, obert cap a Albània i Sèrbia, que garanteixi els drets del 7 o 8 per cent de serbis que viuen aquí. Pensi que no hem posat sobre la taula les exigències màximes, com haurien estat la reunificació amb Albània o la reunió de tots els albanesos de l'antiga Iugoslàvia". Com a resposta d'aquesta reivindicació, ara per ara, "els serbis ni ens deixen portar una vida normal [...]. Són ells els que no volen el diàleg perquè només accepten un sol estatus per a Kosovo: legitimar la repressió [...]. És hora que Occident es plantegi qui són aquests serbis [...]. Els serbis no faran concessions a Kosovo, com no les han fet a Croàcia i a Bòsnia. No hi ha dret que ens deixin així, en pitjors condicions que els esclaus". Amb tot, per ara, Occident no s'ha pronunciat. És més, "és curiosa la doble moral de la comunitat internacional quan reconeix els Parlaments dels serbis de Bòsnia i de Croàcia, i a nosaltres ni ens accepten res, ni un petit Parlament que ha de decidir sobre Kosovo".
La possibilitat d'una guerra era, com podem veure, ben present:
"Últimament, el règim agonitzant -potser- de Milosevic ha tret l'argument del Kosovo "agitat"; argument esgrimit no tan sols per distreure l'atenció, interna i internacional, sinó també per començar a preparar el terreny d'una plausible nova guerra als Balcans, que començaria, precisament, al Kosovo. El plantejament és, almenys per ell, prou clar: Sèrbia necessita atiar els conflictes del Kosovo per "sobreviure"...sobretot per "sobreviure" Milosevic i els seus partidaris. Per donar més veracitat a l'existència d'un clima conflictiu provocat pels albanesos del Kosovo, la premsa sèrbia recorda que durant la primavera passada va sorgir un misteriós -qui l'ha vista mai?- grup armat autoanomenat "Exèrcit d'Alliberament del Kosovo", grup que ja hauria intervingut i ha protagonitzat diversos atemptats amb bombes.