Dossier

Kadınlar vardır: introducció a la ciutat i les seves dones

Autor/a: Beril i Mathilde
Kadınlar vardır
Kadınlar vardır
Kadınlar her yerde.

Les dones som aquí,
les dones som aquí,
les dones som a tot arreu.

Filiz Kerestecioğlu

Restes de les muralles de l’època bizantina tanquen el Corn d’Or, de quan Istanbul era Constantinoble i a les mesquites, en lloc de sanefes, hi havia dibuixades escenes bíbliques pintades amb daurats. Travessant-les arribaràs a Balat, on les estrelles de David a les antigues sinagogues marquen el llegat jueu del barri. Fener era el barri grec, el dels rums: les cases blaves, grogues i vermelles t’hi donen la benvinguda.

A Eminönü, a part de botigues de souvenirs i d’espècies, els vestits barrocs dels casaments turcs tradicionals i de les festes, els bayram, omplen els aparadors. El pont de Gàlata, amb pescadors a cada menys de dos metres, et condueix al barri que porta el mateix nom, presidit per la gran torre. I d’Istiklal a la plaça Taksim, on les parades de corones de flors proveeixen d’ingressos les famílies nòmades.

Istanbul té més de 16 milions d’habitants: és la gran metròpoli multicultural, molt abans que la globalització es posés de moda. Oficialment només s’hi consideren minories les religioses: armènies, gregues i jueves, que representen menys de l’1% de la població. Tot i així, les minories de la ciutat no s’acaben aquí: n’hi ha de musulmanes, com la kurda, que significa el 18% de la població, o la que prové de Síria. Es calcula que hi ha 495.000 refugiats sirians a la ciutat. També hi ha minories confessionals dins de l’islam, com l’alevi, una tradició musulmana diferent de la majoritària a Turquia, la sunnita.

El caràcter nacionalista del país, impulsat per Kemal Atatürk, pare dels turcs i creador de la república turca el 1923, és seguit pel president actual, Recep Tayyip Erdoğan. Els seguidors de cada un defensen que els seus ideals són contraris. Mentre que la base de la república kemalista és el laïcisme, les polítiques de l’erdoganisme beuen de l’islam polític, però la qüestió nacional aconsegueix apropar els dos bàndols, que posen la pàtria al centre.

De les dones que passegen per aquests carrers d’Istanbul, n’hi ha que vesteixen amb faldilles curtes i escots fins al melic, d’altres que només ensenyen els ulls. N’hi ha que fan olor de comí i d’altres de cervesa Efes. Algunes parlen turc, d’altres armeni. Algunes arriben verges al matrimoni i d’altres amb 20 anys han descobert la seva sexualitat, tant amb noies com amb nois. Algunes escolten el muetzí a les cinc del matí i d’altres, fins a la mateixa hora, música electrònica. N’hi ha que tot alhora.

Amb l’Ezgi, una companya francoturca de la universitat, parlem de com veiem les dones de la ciutat: “Quan em demanes això, penso en una escena que vaig viure. M’havia traslladat a Istanbul feia poques setmanes. Portava les mans plenes de bosses del mercat i estava esperant davant d’un semàfor, al principi de l’avinguda Barbaros. Devant meu, dues dones parlaven i reien. Una d’elles portava un short texà i una samarreta, mentre que l’altra vestia un jilbab. Era la primera vegada que veia aquest tipus d’escena i estava positivament sorpresa... finalment, vaig pensar que aquest tipus d’escenes només eren possibles a Istanbul.”

Aquesta sèrie de cròniques tenen l’objectiu de retratar aquesta diversitat que caracteritza la capital cultural turca. Per il·lustrar-les vaig suggerir a diverses companyes que havien compartit Erasmus amb mi que plasmessin la imatge que tenen de les dones d’Istanbul. La diversitat és un punt comú a tots els dibuixos. La Mathilde, una estudiant d'història de l’art i literatura a Paris, diu que de seguida havia pensat en “una skater, una teizze, una noia més d’estil punk i una noia que porti el vel”. Les dones d’Inshirah, la Sena, la Hatice i la Talia són les protagonistes de les cròniques, i tot i no representar els prototips de la Mathilde, la seva quotidianitat també les fa ser ben diferents. L’únic que tenen en comú és l’edat, entre 20 i 30 anys, i que Istanbul és la ciutat que ara les acull.

La Beril també ha volgut participar al dibuix. Filla d’una francesa i un turc, fa un any que viu a Istanbul, però en fa tres també hi va cursar un Erasmus. Ella s’ha inspirat més de forma metafòrica, escrivint antònims sota el paraigua que engloba dones diferents: “Amb vel i sense cobrir, joves i velles, rosses i morenes, seguidores del CHP (partit d’Atatürk) i seguidores de l’AKP (partit d’Erdoğan).” El paraigua intenta cobrir totes les dones, però la pluja és tan forta que no ho aconsegueix i vessa per tots cantons, com les pressions que ens mullen a totes. Alguns exemples de pressions encara es refugien a dins dels núvols: evde kalmak, dona soltera; ev hanımlığı, dona que es queda a casa; toylum, societat; anne olmak, ser mare; baskı, pressió.

La pressió portada a l’extrem són els feminicidis, que a Turquia creixen any rere any. El 2020 va tancar amb 300 dones assassinades i 171 mortes per causes sospitoses. Qui s’encarrega de recollir les dades és la Kadın Cinayetlerini Durduracağız Platformu (Plataforma Aturarem l’Assassinat de Dones), que va néixer el 2010 amb la necessitat de calcular els femincidis que el govern no compta, ja que no contempla la mort pel fet de ser dona, sinó que engloba les morts dins de “causes diverses”.

Una de les eines que Turquia podria utilitzar per disminuir la violència de gènere és el Conveni d’Istanbul, un tractat internacional del Consell d’Europa signat l’11 de maig de 2011 a Istanbul. Turquia va ser el primer estat a ratificar-lo. Es considera el primer instrument europeu i internacional amb capacitat jurídica que preveu la prevenció i la lluita contra la violència domèstica i la violència envers les dones. La nit del 20 de març de 2021, el govern turc va publicar una resolució que determinava la sortida de Turquia del Conveni.

La Maya, una altra de les companyes d’Erasmus, que estudia Relacions Internacionals també a Paris, va dir-me: “ És un cop molt dur per a totes aquestes dones. De fet, l’endemà moltes van baixar al carrer, un altre cop, a manifestar-se contra la retirada. Aquest coratge i determinació representa molt bé les dones turques, que malgrat els cops durs, els combats i les motivacions resten fermes. Elles continuen lluitant pels seus drets. Cadascuna és diferent i lluita per una millor vida a la seva manera. Tenen un coratge i una motivació increïbles.”
Quatre cròniques sobre dones marcades per una doble opressió, la de ser dona i la de formar part d’una minoria. Quatre grups de dones que admiro i que a través del dia a dia fan visible la voluntat incansable de ser les protagonistes de la seva vida.