Dossier
Dones i mitjans de comunicació, més enllà de la violència sexual a les mines del Congo
Pocs escenaris de violència han estat tan difosos, i les seves característiques tan essencialitzades, com la “violència sexual com a arma de guerra” en el cas de la República Democràtica del Congo: la violència irracional i avariciosa pel control dels minerals que fan funcionar els nostres aparells electrònics arrasa físicament i psicològica les dones. D’acord amb aquest relat, de la representació de les congoleses de l’est del país en els mitjans occidentals cal destacar la simplificació sensacionalista per la qual solen reduir-les a meres víctimes passives d’una violència irrevocable, representació que mobilitza la llàstima i la compassió del receptor. Els mitjans de comunicació tendeixen a etiquetar tot un país i una societat en les escasses informacions publicades, any rere any, que es limiten a difondre dades escabroses a manera de denúncia, sense aportar-hi referències contextuals que dotin de certa profunditat el contingut. D’aquesta manera, al periodisme internacional li agrada connectar en les seves peces violència i tecnologia (la resultant dels minerals congolesos exportats, com el coltan) com a realitats inseparables.
Tant la indústria de l’ajuda internacional com els mitjans i les institucions han entès la violència sexual a la RDC com una eina que facilita l’accés a àrees riques en recursos. Aquesta interpretació resulta problemàtica perquè genera absències importantíssimes i posa en risc una solució real a la violència
Tant la indústria de l’ajuda internacional com els mitjans de comunicació i les institucions han entès majoritàriament la violència sexual en aquest cas com una eina que facilita l’accés a àrees riques en recursos. Aquesta interpretació, però, resulta problemàtica perquè genera absències importantíssimes i posa en risc una solució real a la violència contra les dones. Per tant, el nostre objectiu no és minimitzar la gravetat i dimensions d’aquesta violència, sinó assenyalar precisament aquestes zones d’ombra que el relat majoritari ha deixat ocultes.I és que hi operen, entrellaçades, dues narratives poderoses. D’una banda, l’atenció internacional pels minerals de conflicte, que subratlla la relació entre l’esclat de violències i l’abundància de recursos naturals —l’existència de minerals o altres productes com a causa directa del conflicte. De l’altra, la narrativa que vincula directament la presència de lluita armada amb violència sexual, com la seva conseqüència. Les dones només són presents a l’extrem d’aquesta cadena, com a víctimes.
La primera narrativa —l’avarícia pel control dels recursos és la causa del conflicte— deixa de banda factors estructurals i motivacions sociopolítiques fonamentals per entendre les dinàmiques del conflicte a la RDC, la importància de la seva dimensió regional, etc. A més, obvia la flexibilitat dels grups armats a l’hora d’adaptar-se als canvis, modificant les seves fonts de finançament a través de la taxació il·legal (2) o el tràfic d’altres productes que s’escapen de l’escrutini per controlar les cadenes de subministrament.
La segona narrativa, que emfatitza la violència sexual com a arma de guerra, no és per si mateixa congruent amb altres mirades crítiques que subratllen el seu caràcter estructural. Per exemple, d’acord amb una investigació dissenyada i executada entre 2012 i 2014 pel Banc Mundial i la Iniciativa Humanitària de Harvard (3), així com les evidències presentades per organitzacions locals i internacionals, el subjecte agressor s’ha modificat, passant dels actors armats a centrar-se en els civils. Aquesta és una realitat sovint obviada en cròniques internacionals per la falta d’involucració dels corresponsals. Així mateix, la complexitat de les dinàmiques mateixes de gènere en els entorns miners de l’est del país és una altra absència important, i en conseqüència, les propostes acostumen a estar basades en una mirada exògena i marcades per l’agenda internacional, des d’un prisma militaritzat i de securitització de la violència sexual (4).
Més enllà de la inseguretat a la qual s’enfronten les congoleses, vinculada amb el conflicte i l’obtenció de minerals, la violència envers les dones està normalitzada socialment, “amb el suport del masclisme d’un sistema hiperpatriarcal en què la dona ha assumit la discriminació com un fet natural” (5), i les agressions hi queden impunes. La violència sexual a la regió, per tant, ha de ser contextualitzada en aquesta reconfiguració política i social en què emergeixen noves estructures de poder, i en les modificacions de les relacions de gènere i comunitàries produïdes pels anys de conflicte armat. La crisi dels models tradicionals de masculinitat, la impunitat generada per la desestructuració social profunda o la fractura de les relacions tradicionals de gènere han de ser objecte d’una anàlisi més gran si es pretén acabar amb la violència sexual estesa entre la població civil.
Les narratives han tendit a reforçar la percepció de les congoleses com a subjectes passius a qui cal protegir, tendint a propostes que les allunyen de les mines, cosa que ha provocat la invisibilització de la seva agència, els seus rols econòmics i ha obstaculitzat el seu accés a oportunitats laborals essencials
No obstant això, la lògica interna de la combinació de les dues narratives ha produït el raonament següent: si controlem la producció de minerals i mantenim neta la cadena de subministrament, acabarem amb el conflicte i, per tant, amb la violència sexual que hi és associada. Aquesta lògica ha tendit a reforçar la percepció de les congoleses com a mers subjectes passius a qui cal protegir, tendint a propostes que les allunyen de les mines i els seus entorns, cosa que ha provocat la invisibilització de la seva agència, els seus rols econòmics i, col·lateralment, fins i tot ha obstaculitzat el seu accés a oportunitats laborals essencials per a la seva supervivència. De nou, és important contextualitzar la violència sexual en un marc d’abús generalitzat i altres formes de violència per evitar d’aprofundir-les.La mineria com a estratègia de vida
Les congoleses són presents a les zones de mineria artesanal, però se sap relativament poc sobre les seves estratègies de vida i sobre els impactes específics que l’activitat minera creixent i les diferents iniciatives de regulació del sector els generen en el seu dia a dia. Durant força temps, els esforços centrats a trencar el vincle entre la cobdícia pels minerals i la violència sexual cap a les dones ha provocat que el fet d’entendre el seu paper en aquests entorns no fos prioritari.
Dones en treballs artesanals miners a l'est de la República Democràtica del Congo. / "Navigating obstacles, opportunities and reforms: Women’s lives and livelihoods in artisanal mining communities in eastern DRC", Marie-Rose Bashwira.Si bé diversos estudis assenyalen que l’Àfrica és la regió que compta amb un percentatge més gran de dones dedicades al sector (entre un 40 i un 50%, sigui en tasques d’explotació, processat o activitats relacionades en la cadena de subministrament), a la RDC els percentatges no són tan alts, però s’estima que, de les fins a dos milions de persones ocupades directament al sector, al voltant del 20% són dones.
En un escenari d’economia de guerra o construcció postbèl·lica, de desagrarització i de manca de terrenys o d’accés a ells i als mercats on vendre la producció a causa de la inseguretat generalitzada, la mineria artesanal s’erigeix a la RDC com un sector accessible, ja que no requereix inversions de capital prèvies ni coneixements especialitzats, i genera guanys a curt termini: justament el que necessiten les congoleses, que, sovint, són l’únic pilar econòmic de les famílies, amb marits que se n’han anat lluny a buscar feina i no tornen o ho fan puntualment. És a dir, en un context d’inestabilitat i incertesa econòmica, les tasques vinculades a l’extracció de minerals poden resultar fonamentals perquè les dones mantinguin les seves unitats familiars.
Esquerra: Informe USAID "Capacity building for a responsible minerals trade gender analysis", abril 2015; dreta: informe "Les femmes dans l’exploitation minière artisanale et à petite échelle". Université Carleton, PAC, DRASPAC. Juliol 2017.En els entorns miners, elles assumeixen multitud de treballs. Principalment, de portadores —anomenades hilux en algunes zones—, de processadores de les roques, triturant —twangaises—, triant o rentant els minerals, les bizalu són les que compren i reprocessen les sorres del rentat a la recerca de restes de mineral, o les tora, que ho fan per tercera vegada; igualment, treballen de proveïdores de serveis i béns regentant botigues, com cuineres, bugaderes o, fins i tot, intermediàries comercials o en disputes entre miners i negociants: shashulere (6).
Tot i així, la desigualtat estructural i la feminització de la pobresa provoca que les tasques de les congoleses siguin considerades de suport, supeditades a aquelles exercides pels homes i, per tant, freqüentment es compten entre les més dures físicament i més mal pagades. A més, el fet que les seves tasques no siguin d’extracció directa —d’això s'encarreguen els anomenats creuseurs o “cavadors” que, a la RDC, són predominantment homes— comporta certa invisibilitat en no ser considerades mineres. A això se suma el fet que el treball a les mines és dinàmic i migrant, per la qual cosa no acostumen a comptar amb les seves xarxes de suport social i econòmic, i per tot això, es troben entre les poblacions en posicions de vulnerabilitat a la depredació sexual i econòmica.
La prevalença de l’associació directa entre mineria i violència sexual ha influït de manera notable en les propostes d’intervenció a la RDC, reduint el concepte de “seguretat” a una qüestió d’integritat física. En realitat, té a veure amb aquest posicionament d’inferioritat estructural (poder escàs de negociació, accés limitat a la justícia, la informació i els espais de poder i decisió, etc.), l’escassetat d’alternatives i l’absència de xarxes de suport. Així doncs, la seguretat de les dones en aquests contextos hauria d’abastar l’accés a oportunitats econòmiques, a salut i benestar, i la participació activa en la governança local.
◄ Distribució de la població batwa a la regió dels Grans Llacs. / Imatge: Minority Rights Group InternationalEn aquest context de desigualtat i violència estructural que comentem, volem reflectir especialment l’impacte específic de la violència sexual sobre les dones de l’ètnia minoritària batwa. Els pobles originaris de les zones boscoses de la regió dels Grans Llacs (RDC, Uganda, Ruanda i Burundi), coneguts com a pigmeus, pateixen la marginalització de la societat majoritària en tots els nivells. A la pèrdua del seu hàbitat tradicional i dels recursos als boscos (a causa de la militarització de la regió i la intensificació de la mineria, entre altres raons) s’uneix l’exclusió social i la discriminació en l’accés a la salut, l’educació, les opcions laborals, etc. Les dones pateixen una discriminació interseccional, unint-se a la feminització de la pobresa aquella per la seva etnicitat. Els conflictes han tingut un impacte enorme i han aprofundit la seva vulnerabilitat. La prevalença de la violència sexual envers elles és altíssima, i supersticions com que el sexe amb una dona batwa cura la sida o el mal d’esquena (creences populars que, d’altra banda, també s’han sentit sobre nenes o verges de la població majoritària, i que serveixen per a legitimar aquesta violència) incrementen les agressions, i amb això l’afectació pel VIH.
El periodisme compromès
Com afirma Radhika Parameswaran, els professionals de la informació han d’intentar produir anàlisis locals, més curoses amb la història, que no homogeneïtzin, ni s’universalitzin. En aquest sentit, una de les prioritats de la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona, celebrada a Pequín el 1995, era aconseguir que els mitjans passessin de considerar-les víctimes a cobrir els esforços que fan les dones per canviar la seva situació, accions per combatre l’opressió que s’invisibilitzen o es marginen als mitjans occidentals (7).
Entre les crítiques clau que es fa a molts periodistes estrangers i que expliquen la narrativa informativa imperant hi ha, en primer lloc, el fet que es traslladen a la RDC per mostrar-ne l’actualitat alhora que disposen d’un coneixement limitat o nul de la història del país i no entenen els ressorts de la política local, de manera que se’ls escapen els matisos del conflicte i les causes profundes de la guerra.
En segon lloc, la tria de fonts informatives. Solen recórrer a “veus autoritzades” de càrrecs, especialistes i acadèmics, abusen de les fonts estrangeres que estan en el terreny i tendeixen a usar veus masculines com a experts i femenines com a víctimes, recaient en l’estereotip unidimensional de les congoleses.
En tercer lloc, la manca de profunditat de les peces comunicatives —si bé és provocada en moltes ocasions per restriccions econòmiques i temporals dels entramats mediàtics— queda patent en el buit que hi ha després de les xifres, per exemple, de víctimes de violència, ja que és molt infreqüent que es faci un seguiment de les històries. Amb això, només transcendeix l’agressió en si, desproveïda de les seves conseqüències, del que va suposar en l’esdevenidor de la víctima.
S’han multiplicat projectes mediàtics locals que exerceixen gran pressió social conscienciant la població i promovent la participació en temes com la lluita contra la violència sexual
Davant d’aquesta manera de fer dels corresponsals forans, cal revelar el periodisme realitzat per les dones de l’est congolès. En els últims anys, s’han multiplicat projectes mediàtics locals que exerceixen gran pressió social conscienciant la població i promovent la participació en temes com la lluita contra la violència sexual. En aquesta conjuntura, neix l’Associació de Dones de Mitjans del Kivu Sud (AFEM-SK), una organització de dones periodistes la missió de les quals no és informar des de la imparcialitat, sinó “combatre la violència donant les explicacions i apuntant les causes profundes, de tal manera que les dones sàpiguen que elles no són culpables d’haver estat víctimes” (8).Aquestes periodistes fins i tot duen a terme campanyes per identificar dones rurals que, formades i equipades amb gravadores, puguin recollir testimonis de la situació femenina i els seus drets: una manera d’apoderar, fàcil i de forma propera, entre congèneres. Visibilitzant les dificultats de les víctimes, però també les propostes locals per acabar amb la violència, les integrants d’AFEM-SK responen a les exigències de la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona.
Es podria dir que el que fan els informadors estrangers és retratar la violència directa des dels paradigmes del periodisme convencional, però del que s’ocupen professionals del terreny com les d’AFEM-SK és de mostrar la violència estructural des del prisma d’un periodisme compromès (9).
Sobre la tasca que desenvolupen la resta de comunicadors congolesos, convé apuntar que, des que als anys noranta es va obrir el mercat comunicatiu i van començar a sorgir mitjans privats, la RDC compta amb desenes de canals de televisió i centenars de capçaleres de premsa i emissores de ràdio. No obstant això, el 60% d’aquests mitjans es concentren a la capital, cosa que condiciona l’abast de les informacions que ofereixen. I és que, estant tan allunyats geogràficament, és poc freqüent que els periodistes de Kinshasa es desplacin a les províncies orientals per esbrinar què hi passa i denunciar-ho en els seus altaveus de la capital (10). Això, sumat a la ingerència d’interessos polítics en les línies editorials, amaga la realitat dels Kivus per al públic del país, al qual se li arriba a vendre que s’hi ha assolit la pau.
Així, ni l’audiència occidental ni la majoria de la congolesa reben una imatge precisa de la dona de les regions orientals. La representació mediàtica que rep la primera és eminentment reduccionista, restringint-la a l’estat de víctima que no pot escapar-se de la violència per si mateixa, necessitant la intervenció internacional o de les rares avis, és a dir, congolesos que els mitjans estrangers han convertit en baluards famosos de la lluita contra la violència. Els dos exemples més notables (i gairebé els únics “congolesos bons” reivindicats a la premsa mundial) són el Nobel de la Pau 2018 Denis Mukwege, popularitzat com “l’home que repara les dones”, i la Príncep d’Astúries a la Concòrdia 2014, Caddy Adzuba, anomenada “la Fènix del Congo”, subratllant la seva excepcionalitat com a dona congolesa no devastada per la violència.
Notes:
(1) GLASSER MARTÍNEZ. “La radio local como altavoz social. El proyecto Femme au Fone para la concienciación de la discriminación de la mujer en Sur Kivu, República Democrática del Congo” (juny 2018)
(2) International Peace Information Service (IPIS) "Everything that moves will be taxed: the political economy of roadblocks in north and south Kivu” (2017)
(3) BANC MUNDIAL. “Empoderar a las mujeres de las minas en la región oriental de la República Democrática del Congo” [en línia]. (30 abril 2015). <http://www.bancomundial.org/es/news/feature/2015/05/04/empowering-women-in-the-mines-of-the-eastern-democratic-republic-of-the-congo> [Consulta: 20 desembre 2018]
(4) MERTERS & PARDY, ‘Sexurity’ and its effects in eastern Democratic Republic of Congo, Third World Quarterly (2016)
(5) GARCÍA MINGO. “Micrófonos de paz. Conversaciones con Caddy Adzuba” (2015)
(6) BASHWIRA et al., Not only a man's world: Women's involvement in artisanal mining in eastern DRC. Resources Policy (2013)
(7) PARAMESWARAN. “Media representations of third world women” (1996)
(8) Vegeu nota 5.
(9) Vegeu nota 5.
(10) Vegeu nota 1.
Aquest article forma part de la sèrie "Dones i representació mediàtica en contextos de conflicte", publicat amb el suport de:
