Dossier
Mares abnegades, monstres i ‘fulanes’: la representació de les dones als mitjans en els conflictes
Etiquetada de forma constant als principals mitjans del país com a “la dona més forta de les FARC”, el “Rambo farià”, “la més temuda”, “la més cruel, l’obsessió d’Uribe”, “una enorme amenaça subversiva”, “una veterana insurgent”, “una combatent sanguinària, la pitjor en tota la història del conflicte”, àlies Karina va esdevenir quasi un animal mitològic en la premsa colombiana, una llegenda per la seva audàcia i crueltat, capaç dels pitjors crims. La seva rendició va ser seguida i celebrada de forma més que exhaustiva als mitjans, que narraven la captura amb èpica militar. El primer que va demanar la temible guerrillera, instants després de lliurar-se a l’exèrcit, en una operació que es diu que estava acordada amb ella mateixa, va ser poder veure la seva filla, com qualsevol altra persona al món. La llegendària Karina, la sanguinària combatent que tenia set vides, un ull de menys i un cos ple de cicatrius —segons alguns mitjans— és avui una senyora religiosa que viu custodiada a casa seva, després de tres anys a la presó, que es dedica a la llar i que es declara defensora dels Acords de Pau.
La violència ven. Més encara quan és comesa per qui no té atorgat socialment el rol de perpetrar-la. Un atac terrorista comés per una dona obté vuit vegades més atenció mediàtica que un de comès per un home
El bluf de la llegenda d’àlies Karina no és un cas especial. La violència ven. En general i més encara quan és comesa per qui no té atorgat socialment el rol de perpetrar-la. Segons la investigadora Mia Bloom, un atac terrorista comés per una dona obté, de mitjana, vuit vegades més atenció mediàtica que un atac de les mateixes característiques comès per un home. Una de les raons és que l’associació estereotípica entre la masculinitat, la guerra i la violència, i entre la feminitat, la maternitat i les cures és tan ferma que, quan una dona comet un crim o, simplement, trenca les barreres de la feminitat, es produeix un curtcircuit en el nostre sistema simbòlic. Alhora, aquesta atenció mediàtica sobtada respon a la tendència dels mitjans a sobrerepresentar i normalitzar el conflicte i la violència, enfront de la possibilitat de treballar narratives que la previnguin i reforcin la pau, que es presenta com una situació de certa “anormalitat”. Això determina, per exemple, la preeminència als mitjans de les veus i testimonis de combatents per sobre de les històries de les víctimes.Aquesta elecció de les veus, com la dels titulars i la dels relats, no és fortuïta ni neutral, té una clara vinculació amb les estructures i estereotips de gènere que operen en contextos de conflicte. En l’imaginari col·lectiu, la guerra la fan i desfan els homes, ja sigui al camp de batalla, a la insurgència o asseguts en una taula de negociació. Per tant, les dones a priori no hi tenen cap lloc ni paper reservat i són, generalment, representades des d’una posició instrumental de debilitat, desprotecció i desapoderament, que serveix alhora per justificar una guerra o la seva fi.
Les dones, simplement, desapareixen
El que no s’anomena no existeix, deia George Steiner, relacionant el llenguatge, el pensament i la realitat material. I, si no existeix, no té drets. La invisibilització de les dones i les seves vides, que són relegades a àrees obscures, que afavoreixen les simplificacions, els mites i les afirmacions basades en creences, es fa a través de les paraules escollides per construir la realitat, a la decisió de no segregar les dades i xifres per gènere o a la manca de declaracions de dones en les diferents posicions que adopten en els conflictes (víctimes, expertes, pacificadores, activistes, ciutadanes o combatents) i té unes conseqüències que van més enllà del fet que les històries i experiències de les dones no es coneguin. En el cas de les víctimes de la violència del conflicte i dels seus impactes específics de gènere, com el desplaçament forçat a les ciutats, la pèrdua de mitjans de subsistència i xarxes afectives i de cures o la violència sexual, la invisibilització comporta una manca de reconeixement de la seva condició de víctimes i, per tant, de les reparacions morals, socials i materials a les quals estan autoritzades, com ha succeït per exemple a Kosovo, que desperta ara —vint anys després— a les narratives de les víctimes de violència sexual. Quan les invisibilitzades són les activistes o les lideresses de moviments de pau, l’exclusió mediàtica ajuda a garantir que les dones no seran presents en les negociacions que forjaran l’acord que acabi amb la guerra, que les seves demandes no seran considerades, ni la seva realitat de subordinació transformada. El silenci entorn de l’existència de dones a les files d’una guerrilla o grup armat contribuirà a excloure-les dels processos de desmobilització, evitant que participin dels processos de reintegració i perpetuant l’estigma que les espera en el retorn a les seves comunitats.
Però la invisibilització de les dones en les narratives mediàtiques no són exclusives dels contextos de conflicte, sinó que responen al que Julia T. Wood1 considera la representació hegemònica del gènere als mitjans i que basa en:
- La infrarepresentació en general de les dones als mitjans, convertint els homes en l’estàndard cultural i els subjectes dels fets noticiables.
- Els homes i les dones es representen mitjançant estereotips rígids que apuntalen les visions tradicionals sobre el gènere.
- Les representacions de la relació entre els homes i les dones emfatitza els rols de subordinació d’elles i normalitza la violència envers les dones.
- Les narratives sobre les dones violentes es construeixen des de la misogínia i el càstig a la transgressió dels estereotips de gènere.
La militarització polaritza la diferència sexual i de gènere, escombrant tot el que no s’enquadra en aquesta divisió estricta entre feminitats i masculinitats i instrumentalitzant el gènere al servei de la guerra
En els períodes de guerra, a més, aquestes narratives de gènere ja estereotipades es creuen amb la militarització, que polaritza la diferència sexual i de gènere, escombrant tot el que no s’enquadra en aquesta divisió estricta entre feminitats i masculinitats i instrumentalitzant el gènere al servei de la guerra. Sota aquesta visió funcional de les masculinitats i feminitats, de res no serveix que les dones desenvolupin un paper actiu que no sigui el que l’Estat i el seu aparell de propaganda tenen reservat per a elles, és a dir, el de mares dels soldats i de la pàtria sencera i, ocasionalment, el de víctimes passives de la violència del conflicte o d’algun dels actors que participen d’aquest. En honor a la veritat, cal dir que aquesta estratègia és seguida també per mitjans afins a actors armats, sobretot en els casos que s’analitzen més extensament en aquest article: Colòmbia, el País Basc i Irlanda del Nord. En el cas basc, per posar un exemple, la figura de la mare com a representant de la mare pàtria, com a comparsa de la figura del gudari, el soldat que se sacrifica, ha estat d’una importància central en les narratives del moviment d’alliberament nacional basc, d’ETA i dels mitjans afins a l’entorn abertzale, com bé va estudiar la injustament desconeguda antropòloga Begoña Aretxaga.En les darreres dècades, els moviments de dones han aconseguit introduir en la legislació internacional i en els processos de memòria col·lectiva, i per extensió als mitjans, les experiències de les víctimes dels conflictes, des d’una posició de major reconeixement.
Víctimes de violències específiques convertides en arma llancívola
La representació mediàtica de les dones víctimes, malgrat que suposa un avenç respecte de la invisibilització hegemònica, no escapa, en moltes ocasions, dels estereotips associats a la feminitat i presenta un conflicte entorn de l’agència de la persona que ha patit el dany, que ha de presentar unes característiques estrictes i determinades per a encabir-se en el paper de la víctima perfecta, terroritzada, paralitzada i desapoderada, present en l’imaginari col·lectiu.
En la seva mediatització, els testimonis de les víctimes, especialment de les víctimes dones, no sempre són considerats rellevants únicament pel seu valor col·lectiu, o pel trasbals moral que comporten: també són una arma de desqualificació de l’enemic. En mans dels homes que ostenten el lideratge tant de l’Estat com, en menor mesura, de les organitzacions armades no estatals, les víctimes i els seus testimonis són instrumentalitzats amb objectius polítics i utilitzats per a erosionar la imatge pública de l’oponent, deixant de banda l’objectiu original de poder rebre un reconeixement del mal infligit.
Al Nord d'Irlanda, els nivells altíssims de control de les dones i les seves famílies perpetuaven —i, en molts casos, encara perpetuen— el silenci, per por de represàlies, de l’ostracisme i de la impossibilitat d’obtenir justícia
Si analitzem les narratives públiques sobre la victimització de les dones al conflicte armat modern al Nord d’Irlanda, des de finals dels 60 a mitjans dels 90 del segle passat, la primera resposta és un silenci que no va començar a trencar-se fins després de la signatura dels Acords de Divendres Sant, al 1998. Fins llavors, a excepció d’algunes iniciatives de dones de diferents comunitats, que denunciaven la violència de gènere en el marc del conflicte, els nivells altíssims de control de les dones i les seves famílies perpetuaven —i, en molts casos, encara perpetuen— el silenci, per por de represàlies, de l’ostracisme i de la impossibilitat d’obtenir justícia per part d’altres actors diferents dels grups paramilitars o armats de les comunitats respectives. El silenci mediàtic envers aquest tipus de violència era total. Després dels acords de pau, les dones comencen a organitzar-se per liderar les associacions de víctimes, i a aparèixer als mitjans —un cop suavitzada la censura que imperava, per exemple, a la radiotelevisió irlandesa RTÉ fins al 1994— majoritàriament en defensa de la veritat i la justícia per a un familiar assassinat, empresonat o desaparegut, rarament en una cerca de justícia per a si mateixes.L’any 2014, Máiría Cahill, neboda d’un dels fundadors de l’IRA Provisional (l’IRA modern) apareix en un documental de la BBC denunciant haver estat violada quan era adolescent en una de les cases segures que donaven alberg als militants del grup armat. En aquest cas, el ressò mediàtic va possibilitar que es trenqués el tabú dels abusos a l’interior d’ambdues comunitats, però sobretot —en part per aquesta instrumentalització que s’apuntava més amunt— dins la comunitat catòlica/republicana, i altres persones, dones però també homes, van denunciar al seu torn haver estat víctimes de la mateixa situació. Alhora, però, molts mitjans no van desaprofitar la possibilitat —més que justificada, en aquest cas— d’erosionar la imatge del Sinn Féin per no haver investigat la desprotecció a què les corts paral·leles dels grups armats condemnaven les víctimes de violència sexual, malgrat que pràcticament no havien donat cobertura anteriorment als testimonis de dones i preses republicanes, que asseguraven haver estat victimitzades en aquest mateix sentit per part de l’Estat i les forces de seguretat britàniques.
Ben similar és el debat mediàtic entorn de l’aparició de la Corporación Rosa Blanca, una agrupació d’exguerrilleres de les FARC que han denunciat haver estat violades i agredides per comandaments de l’organització quan eren nenes, o haver estat obligades a avortar forçosament. El ressò obtingut per aquestes denúncies —que es desconeix si estan o no comptabilitzades dins dels mes de 4.700 casos de violència sexual en el marc del conflicte que atribueix a les guerrilles l’informe La guerra inscrita en el cuerpo, del Centre Nacional de Memòria Històrica colombià— és difícilment comparable a la cobertura marginal que aquest tipus de victimització obtenia anteriorment. Especialment, si s’analitza en paral·lel a la difusió mediàtica de les 18.544 denúncies de dones per violència de gènere el marc del conflicte, la majoria de les quals, més de 6.000 casos, són atribuïdes pel mateix informe a grups paramilitars i a les forces de seguretat. En plena implementació dels Acords de Pau de l’Havana, aquestes denúncies poden augmentar substancialment la condemna per part de la Jurisdicció Especial per a la Pau, la JEP, dels alts comandaments i dels comandaments mitjans de les FARC, fet que ha convertit aquests testimonis en una arma llancívola.
Les (males) mares, els monstres i les ‘fulanes’
Fora d’aquestes narratives instrumentals i funcionals, les dones no obtenen un paper destacat als mitjans en relació amb els conflictes, malgrat que la història ens diu que lideren els moviments per la pau pràcticament arreu del món des d’aquell Congrés Internacional de Dones contra la Guerra a la Haia, l’any 1915, en el marc de la Primera Guerra Mundial. En general, el rol de les dones com a activistes en defensa de la pau o dels drets de les dones no desperta una atenció mediàtica destacable, tot i que és necessari ressaltar un gir en les formes de representació de les dones als mitjans colombians durant el procés de negociació a l’Havana entre el govern i les FARC, que van posar el focus en el rol de les dones a la Subcomissió de Gènere i com a integrants dels nombrosos moviments de dones que van advocar per la pau.
Però alhora, la història ens indica, també, que les dones han liderat accions de violència com a combatents, o hi han participat, en 60 conflictes armats en els darrers 30 anys, com bé expressa Carol Cohn al seu Women and Wars: Contested Histories, Uncertain Futures, especialment quan aquesta participació és concebuda com un procés emancipador, del qual poden obtenir una situació millor, o simplement per adhesió a una causa. Quan les dones prenen un paper actiu en el desenvolupament de l’acció armada, les representacions mediàtiques s’enquadren majoritàriament en el que Laura Sjoberg, una de les investigadores més reconegudes en gènere i pau, anomena la “narrativa de les mares, els monstres i les putes”, que respon a una reacció social traumàtica pel que suposa una transgressió enorme de la feminitat, associada amb la maternitat, la criança, la cura, les emocions I la vulnerabilitat.
Els mitjans converteixen les dones violentes, o les terroristes, en un fetitxe i les presenten com una anomalia, i construeixen narratives plenes d’assumpcions sobre les raons que les motiven, que atribueixen a factors relacionats amb homes i quasi mai a la pròpia agència de les dones
Els mitjans converteixen les dones violentes, o les terroristes, en un fetitxe i les presenten com a quelcom únic, com una anomalia, i construeixen narratives plenes d’assumpcions sobre les raons que les motiven a violar les normes del gènere exercint violència, que generalment atribueixen a factors externs i irracionals relacionats amb homes —el pare, el marit, el germà— i quasi mai a la pròpia agència de les dones. Alhora, els relats sovint simplifiquen una tensió molt freqüent al si d’aquestes dones, que sovint són alhora víctimes i perpetradores de la violència d’un conflicte, representant com a incompatible o excloent la relació entre victimització i agència. Als mitjans analitzats, que sobretot operen en les societats colombiana, espanyola i nord-irlandesa, les mares o les lideresses per la pau poden ser víctimes, però una combatent difícilment serà representada com una bona mare. De la mateixa manera, els homes combatents pràcticament mai, especialment quan el conflicte és encara actiu, seran representats com a membres dels moviments de pau o com a víctimes, per exemple, de violència sexual, malgrat l’alta incidència d’aquest tipus de victimització també en els homes i nens durant els conflictes, ja que són rols que no s’encabeixen en la imatge estereotípica de la masculinitat.Aquest reduccionisme s’observa de forma molt fidel, també, en la construcció de la llegenda mediàtica entorn de les dones que han format part d’ETA, sobretot en els casos de Dolores González de Catarain, Yoyes, i Idoia López Riaño, La Tigresa, però també de les membres de l’IRA Mairéad Farrell i Margaret McKearney, descrita amb 21 anys pels mitjans com a “la terrorista més perillosa que opera al Regne Unit”.
Si Yoyes era, pels mitjans espanyols i bascos, la mare abnegada que deixava ETA per criar el seu fill, Idoia López Riaño era la personificació de la 'femme fatale', de la puta, del monstre
Si Yoyes, mà dreta d’Argala i única dona al capdavant de tota l’organització era, pels mitjans espanyols i bascos, la mare abnegada que deixava ETA per criar el seu fill, Idoia López Riaño era la personificació de la femme fatale, de la puta, del monstre, de la terrorista sanguinària que no dubtava en utilitzar el seu cos per a fer mal, com destaca la periodista Zuriñe Rodríguez a la seva tesina Mujeres armadas, una mirada a las mujeres de ETA a través del discurso mediático. Encara avui, el mite i els estereotips de gènere sobre López Riaño, acollida a la Via Nanclares, són extrems. Fa només uns anys, El Mundo titulava un article sobre l’etarra presa així: “Idoia, de Tigresa a gatita”.Sigui com a artífexs de la pau i negociadores, com a víctimes o perpetradores de violència, les dones són representades als mitjans a través del seu gènere, és a dir són pràcticament sempre visibles com a dones.
Notes:
1 Julia T. Wood (1994), Gendered Lives: Communication, Gender, and Culture (California, EUA, Wadsworth Publishing)
Aquest article forma part de la sèrie "Dones i representació mediàtica en contextos de conflicte", publicat amb el suport de:
