Dossier

Quan ets del sostre del món i no t’hi pots enfilar

Dos dels protagonistes d’aquest reportatge, Tenzing Sangay i Palyang Sherab, comenten unes pintures sobre la vida de Buda a la Casa del Tibet
Dos dels protagonistes d’aquest reportatge, Tenzing Sangay i Palyang Sherab, comenten unes pintures sobre la vida de Buda a la Casa del Tibet Autor/a: Roser Reyner
És dimecres al vespre. Si fos un dimecres qualsevol, a aquesta hora a la Casa del Tibet de Barcelona s’hi haurien de fer classes de meditació budista.

Però avui no és un dimecres qualsevol. És 25 d’abril de 2018 i, suposant que encara sigui viu, el pantxen-lama compleix 29 anys.

—Aquesta és l’única foto que se’n conserva. Fa 23 anys que va desaparèixer —lamenta el director de la Casa del Tibet, assenyalant un pòster on es veu el rostre seriós d’un nen amb les galtes vermelles.

Em pregunto quina cara deu fer, avui, que ja hauria de ser un home.

***

El pantxen-lama és la principal figura espiritual del budisme tibetà després del dalai-lama.

Es considera que l’un i l’altre són ànimes molt sàvies i evolucionades, que es reencarnen de persona a persona. També són símbols de la lluita pacífica per la supervivència de la identitat tibetana enfront d’un enemic colós: la Xina.

El dalai-lama, segurament el principal emblema dels tibetans —més encara que les muntanyes de l’Himàlaia— viu a l’Índia des de fa sis dècades, arran de l’ocupació xinesa del Tibet. A l’Índia hi va fundar el govern tibetà a l’exili, un potent llaç d’unió per a una diàspora de 150.000 persones, i el nucli des d’on es difon internacionalment un relat imprescindible per a la subsistència de la causa tibetana.

Per la seva banda, el pantxen-lama tenia sis anys i vivia en el si d’una família nòmada quan el dalai-lama va confirmar que no era només un nen, sinó que era l’onzena reencarnació de la segona espasa del budisme tibetà. Ell havia de ser l’encarregat, quan arribés el moment, de localitzar la reencarnació de l’actual dalai-lama, el catorzè, que té 82 anys i poques dècades de vida al davant.

Però el govern xinès no va trigar a detenir l’infant i també la seva família. I en va triar un altre, més al seu gust, que els tibetans que romanen a l’anomenat sostre del món han de fer veure que reconeixen per evitar represàlies.

Des d’aleshores, oficialment no s’ha sabut res més del pantxen-lama genuí, encara que hi ha indicis que és viu. És el pres polític tibetà més famós del món. Però no l’únic. L’ONG Tibetan Center for Human Rights and Democracy en té registrats més de 5.000.
***

La planta baixa de la Casa del Tibet, un immens local de l’Eixample de Barcelona que havia estat un aparcament de cotxes, acull la cerimònia d’aniversari del pantxen-lama. No hi falta el pastís, coronat amb un gran número 29 de xocolata.

—El número 29 és fosc perquè el pantxen-lama és a l’obscuritat. Les espelmes són vermelles, del color de l’esperança, i nosaltres no les bufem, no apaguem la llum —recalca el director de la Casa del Tibet, el monjo Thubten Wangchen.

M’assec a l’última filera de cadires. Davant meu, una setantena de persones, més o menys la quantitat de tibetans que avui viuen a Catalunya. Però no són ells. Gairebé cap dels assistents és d’origen tibetà. Més aviat són seguidors del budisme tibetà, o simpatitzants de la causa identitària i política. O totes dues coses, que estan prou barrejades. La meitat s’han col·locat a terra, en la meditativa posició de lotus, amb les cames entrecreuades. L’altra meitat, més enrere, a les cadires. Tots anem sense sabates.

En una paret, desenes d’estatuetes daurades de Buda.

A l’ambient, primer silenci i després recitació de mantres liderada per Thubten Wangchen. Emet uns sons greus, ancestrals, quasi guturals, que inunden la sala. Ell oficia la cerimònia i l’hi acompanya un altre monjo tibetà. De monges d’origen tibetà, a Catalunya, no n’hi ha, encara que sí que hi ha una bona colla de monges d’origen català i budistes tibetanes.

Però a l’estrada, la vertadera protagonista és la foto del pantxen-lama, darrere la qual hi ha l’omnipresent imatge del dalai-lama. Tots dos tindran, com a ofrena, un trosset de pastís. La resta se’l menjaran els assistents de cos present a la cerimònia.

—Ara cantarem tres cops Aniversari feliç! Qui comença? —pregunta Wangchen. Fa una riallada i comença ell mateix.

Un diputat magnètic a l'exili català

Ens hem conegut unes hores abans, al matí. M’ha rebut al seu despatx. M’ha cridat l’atenció la quantitat de coses que hi té. Especialment una mena de pessebre amb tot de figuretes d’animals. Li han portat una infusió, que no ha encetat fins que feia ben bé tres quarts d’hora que parlàvem i tots dos necessitàvem respirar un moment.

Thubten Wangchen, al seu despatx, ensenyant una foto on surt ell (el més petit) amb el seu pare i els seus dos germans. / Imatge: Roser Reyner

S’acosta als 65 anys, però sembla més jove. Quan s’explica, sovint tanca els ulls i de vegades es toca el cap pelat. Hem parlat força de política i no tant de budisme tibetà. Potser per això l’he trobat més seriós que a la televisió. Sigui com sigui, no m’ha manat cap mena de pressa, i això que, mentre conversàvem, s’ha fet una cua d’espontanis que volien conèixer-lo o fer-se una foto amb ell.

***

Thubten Wangchen és el primer tibetà que es va quedar a viure a Espanya. Corria l’any 1982. El seu magnetisme personal li va fer fàcil adaptar-se i ser ben considerat. També el va ajudar a aconseguir diners de fons privats per aixecar la Casa del Tibet.

Ell és, en bona part, la raó per la qual avui hi ha un col·lectiu tibetà a Catalunya, on ni l’idioma ni la situació econòmica dels últims anys li ho han posat fàcil, a aquesta diàspora. Assegura, però, que tots els tibetans en edat de treballar que resideixen en terres catalanes estan ocupats. La majoria, a Barcelona, i si no, molt a prop: elles, en l’àmbit de la restauració o de la cura de persones o llars; ells, també en l’hostaleria, més aviat en establiments orientals i en molts casos directament com a cuiners. I són tan pocs, que tot queda bastant en família, com veurem unes línies més avall. Això sí, la crisi econòmica en va empènyer uns quants a marxar als Estats Units, Canadà o altres països europeus. De fet, ho solen tenir més fàcil allà on es parli anglès: els qui han viscut uns quants anys exiliats a l’Índia abans de canviar de continent dominen aquesta llengua.

Thubten Wangchen em parla en castellà. A més de monjo i director de la Casa del Tibet, des del 2011 és un dels dos representants europeus del parlament tibetà, que compta amb 45 diputats. Va ser escollit gràcies als vots dels seus 17.000 compatriotes exiliats a Europa.

També, tots els tibetans a l’exili escullen un primer ministre.

—Els de dins, no poden —rumio en veu alta.

—No. Són uns sis milions i no poden ni votar, ni parlar, ni donar suport —recorda Thubten Wangchen.

M’explica que els tibetans a l’exili paguen una mena d’impost al seu govern: 28 euros l’any els infants d’entre 6 i 18 anys i 96 euros els adults —36 si no treballen. A això cal sumar-hi els nou milions de dòlars que cada any els arriben des del govern dels Estats Units. Però ni aquest govern ni cap altre del món reconeixen el Tibet com a estat sobirà.

La feina del lama Wangchen és, doncs, molt més que religiosa. És política. Tot i que ell prefereix definir-se com a activista.

—Parlar del Tibet no és política, és solidaritat i defensa d’un poble que està patint. A mi em van votar però no he fet cap campanya.

Li pregunto si, com a figura representativa que és, té relació amb el consolat xinès a Barcelona, situat en un espectacular edifici a l’avinguda Tibidabo, a l’exterior del qual m’explica que ha liderat algunes manifestacions.

Què va, què va. Ells sempre ens controlen, però nosaltres no tenim res a veure amb ells —respon contundent.

***

El lama Wangchen m’ajuda a repassar una mica la història recent del seu poble. També m’hi ajudaran dos grans coneixedors del Tibet: Josep Lluís Alay, professor d’història d’Àsia de la Universitat de Barcelona, i Francesc Navarro, traductor de tibetà i ex-monjo.

La història arrenca amb l’establiment, l’any 1949, d’un estat socialista a la Xina.

En aquell moment, el govern comunista de Mao Zedong té clar que vol quedar-se el Tibet. Durant les primeres dècades del segle XX ja ho havien intentat els seus predecessors, igual que l’Imperi britànic.

—Tot just després de la Segona Guerra Mundial, la Xina surt d’un període històric en què se sent molt maltractada per totes les potències occidentals i pel Japó. Volen recuperar la glòria de l’imperi passat, i amb aquest objectiu busquen la màxima extensió possible —explica Alay.

Així, l’any 1951, la República Popular de la Xina ocupa i s’embutxaca els territoris tibetans, incapaços de defensar-se. L’actual dalai-lama, molt jove i cap del govern politicoreligiós d’un Tibet independent des del 1913 —amb moneda i bandera pròpies—, es veu forçat a assumir un acord d’annexió.

Llavors, la sobirania i la identitat que invoquen els tibetans ve d’allò que van ser a principis del segle XX?

Navarro em recorda que la història comença molt abans, al segle VII.

—En aquell moment, un Tibet plenament sobirà assoleix un gran nivell cultural de la mà d’un gran poder militar i econòmic, i rivalitza de tu a tu amb els seus veïns mandarins —desgrana.

A partir del 1951, les relacions entre els tibetans i el govern xinès que els administra es van tensant. El març del 1959, el dalai-lama rebutja assistir a un acte on l’havien convidat els xinesos perquè transcendeix que la seva seguretat pot perillar; tot plegat genera l’aixecament del poble tibetà a Lhasa, la capital; en els dies successius, el líder tibetà fuig a l’Índia, on demana asil. La rebel·lió al Tibet s’estén i les autoritats xineses l’aixafen militarment. I, per resumir-ho molt, des d’aquell moment i fins als nostres dies hi ha quatre grans aspectes que no canvien:

  • No hi ha solució pactada al conflicte
  • El Tibet no es reconeix com a part de la Xina i té el govern a l’exili indi
  • Desenes de milers de tibetans acaben fugint del sostre del món
  • I la Xina exerceix una intensa repressió sobre els qui no han marxat o decideixen tornar

Dels hippies a la Casa del Tibet
 
Segons detalla el lama Wangchen, la xifra oficial de tibetans morts a conseqüència de la repressió xinesa és d’1.200.000, entre els quals la seva mare: aquell 1959, uns oficials xinesos se l’enduen. El lama no ho sap segur, però li sembla que estava embarassada, com moltes de les dones que van ser arrestades i dutes a camps de treball forçat.

El lama Wangchen, davant la imatge del palau de Potala, a Lhasa, que presideix la Casa del Tibet de Barcelona. / Imatge: Roser Reyner

El pare, camperol, decideix escapar-se per l’Himàlaia, amb el petit Thubten, que té cinc anys, i amb dos germans més grans.

—No va ser com en Puigdemont, que va escapar en cotxe i va arribar a Brussel·les. Això era pujar i baixar l’Himàlaia a peu —m’explica, seriós, perquè entengui que va ser una odissea.

Per evitar ser vistos, han de moure’s de nit. Arriben a Katmandú, la capital del Nepal, on pidolen i dormen al carrer. Fins que el pare sent a dir que el dalai-lama ha arribat a l’Índia.

—El Govern indi ens va deixar entrar sense control, ni visat, ni passaport, ni bitllet de transport. Encara ara, són molt amables amb els tibetans —remarca.

Al cap d’un temps, en aquella Índia que feia poc més d’una dècada que s’havia independitzat dels britànics, s’hi comencen a crear escoles per a nens tibetans, que encara avui existeixen i que són claus per a conservar la seva llengua pròpia. També s’hi sol ensenyar anglès i hindi.

El lama Wangchen va estudiar en una d’aquestes escoles fins que va tenir l’oportunitat d’ingressar en un monestir on tenia accés directe al dalai-lama.

—En aquella època, a prop del monestir hi venien molts hippies. Hi trobaven marihuana gratis, que jo no sabia ni què era, i alhora van conèixer el ioga, la meditació, el budisme. Un grup va voler muntar centres budistes a Espanya, i buscaven un monjo que parlés anglès.

Aquesta és la primera raó per la qual el lama Wangchen va arribar a l’Estat espanyol. Després, per encàrrec del dalai-lama, va acabar fundant la Casa del Tibet a Catalunya. Li va costar un temps. Però ho va aconseguir.

—Als anys 80 i 90, a Catalunya érem cinc o sis tibetans —recorda Thubten Wangchen—. A partir del 2000 en van anar venint més. Però som pocs, la majoria han anat a França o Suïssa; allà és més fàcil —diu.

Li pregunto per què vénen.

—Són refugiats que eren a l’Índia o el Nepal, on la vida està bé, però no hi ha gaire futur. El futur seria tornar al Tibet, on demanem autonomia —explica.

Des de fa anys, el dalai-lama afirma que s’avindria a tornar a un Tibet més autònom i no pas independent.

***

En un viatge a l’Índia 15 anys enrere, Thubten Wangchen va recollir, d’una escola per a infants tibetans, una nena a qui la seva mare esperava a Barcelona.

WeChat i somnis suïssos

La nena era Palyang Sherab, que avui té 27 anys.

Ens trobem a la Casa del Tibet mateix. L’edifici també és la seu de la comunitat tibetana de Catalunya, una entitat que fa de coixí als nouvinguts i que organitza celebracions, manifestacions o classes de tibetà els caps de setmana.

En una d’aquestes trobades, Palyang hi va conèixer el seu company, Tenzing Sangay, dos anys més jove que ella i nascut a l’Índia.

Palyang Sherab i Tenzing Sangay, a la Casa del Tibet, a Barcelona. / Imatge: Roser Reyner

Palyang, en canvi, va néixer al Tibet. Quan tenia cinc anys, la mare la va deixar a Lhasa, a càrrec de la resta de la família, i es va escapar a l’Índia.

—La meva mare volia una vida millor, fugir de tots els problemes del Tibet —diu.

Pocs mesos després, en un suposat viatge turístic, un oncle la va acompanyar del Tibet al Nepal i del Nepal a l’Índia per retrobar-se amb la mare.

El trajecte en autobús amb el seu oncle és el primer record de vida de Palyang Sherab: del sostre del món no en té memòria conscient. Però la resta de la família encara hi viu i s’hi solen comunicar a través del telèfon mòbil:

—Hi ha una aplicació xinesa, que es diu WeChat, i parlem amb videotrucades i tot.

Li pregunto si poden dir el que vulguin, lliurement.

—Està bastant controlat.

Ni fotos del dalai-lama, ni de la bandera tibetana, ni frases com Free Tibet.

—Si ho enviéssim, a ells els podria passar alguna cosa —diu, ras i curt.

***

Ho confirmen totes les persones amb qui parlo. I ho denuncia el Tibetan Center for Human Rights and Democracy que, al seu informe anual referent a 2017, destaca els efectes de les campanyes de reeducació política i dels anomenats programes de vigilància massiva. Aquests programes inclouen l’ús de tecnologies de reconeixement facial i de veu per identificar els dissidents pacífics.

A l’informe, l’ONG documenta vulneracions flagrants del dret fonamental a la llibertat d’expressió, així com detencions i tortures arbitràries i restriccions clares a la llibertat religiosa.

—Tenir una bandera tibetana pot ser condemnat amb set anys de presó —il·lustra Josep Lluís Alay.

Li pregunto a ell i a Francesc Navarro quines consideren que, avui dia, són les principals accions de repressió del govern xinès contra els tibetans.

—El control intern de moviments. Hi ha persones que no poden desplaçar-se d’una província a una altra sense el permís especial de les autoritats. En molts casos aquest permís no s’atorga mai —comença Navarro.

Els territoris tibetans estan distribuïts, a la Xina actual, entre l’anomenada Regió Autònoma del Tibet i quatre províncies.

També, continua Navarro, es controla els visitants estrangers, que han de viatjar en grups i no sortir de les rutes turístiques autoritzades.

Ho ha viscut en primera persona, igual que Josep Lluís Alay.

—A més del visat, necessites un permís especial, que et donen amb moltes restriccions. Abans del 2008, això només era necessari per arribar a la Regió Autònoma del Tibet. Des d’aleshores, també ho sol ser per anar als altres territoris tibetans —detalla Alay.

El 2008, l’any dels Jocs Olímpics de Pequín, va representar un punt d’inflexió. Des del 10 de març, diverses comunitats de religiosos de Lhasa van protestar pacíficament per commemorar, un any més, la data en què el dalai-lama va haver d’abandonar el Tibet. La repressió xinesa d’aquestes protestes va ser contundent, per exemple obligant els religiosos a estar tancats dins el seu monestir. La tensió va anar pujant fins que la comunitat tibetana de Lhasa va aixecar-se en protestes violentes, en bona part contra negocis xinesos. Van morir-hi prop d’una vintena de persones d’origen xinès. Les protestes es van estendre pels territoris tibetans. Tropes paramilitars i militars van entrar a Lhasa i, segons explica Alay al seu llibre Tibet, el país de la neu en flames, van esclafar la població tibetana, causant com a mínim dos centenars de morts.

La repressió sempre ha estat molt dura, remarca Alay. Però apunta que des del 2008 hi ha hagut canvis. Per exemple, s’ha reduït el turisme estranger al Tibet i ha augmentat el turisme xinès, que ocupa la gran majoria de reserves. Així mateix, abans del 2008, a la Regió Autònoma del Tibet hi havia més repressió que a les províncies, on en l’última dècada s’ha intensificat. Les detencions arbitràries han anat més enllà dels opositors polítics i han afectat persones que defensaven la necessitat de preservar la llengua tibetana:

—Hi ha escriptors, cantants, gent de la cultura tradicional i popular a la presó —adverteix.

—Hi ha poc o nul interès per ensenyar la llengua tibetana i actualment el seu risc de col·lapse és alarmant —afegeix Navarro.

Tots dos coincideixen, a més, que la interferència en els afers religiosos tibetans, com el control i la restricció dels monjos i monges en monestirs, és una altra estratègia habitual de repressió. En aquest sentit, un dels casos més dramàtics dels últims anys ha estat la demolició d’habitatges i l’expulsió de religiosos d’un dels principals centres d’ensenyament budista del Tibet.

Des del 2008, la llibertat de moviments és més limitada i la diàspora tibetana pràcticament s’ha aturat. També s’han produït desenes d’immolacions de ciutadans tibetans, religiosos o no, que es cremen desesperats per la seva situació.

***

Lluny de tot això, i sense poder-ne parlar obertament amb la família que viu al Tibet, Palyang Sherab va estudiar un cicle de formació professional relacionat amb el turisme i ara treballa com a cambrera en un hotel. Parla perfectament català, castellà, anglès, tibetà i hindi. També sap una mica de coreà, perquè li agrada mirar per internet sèries d’aquest país. A Catalunya, va anar a l’institut amb companys xinesos.

—He tingut una amiga xinesa —aclareix—. El problema el tenim amb el govern xinès, no amb els xinesos —em diu contundent.

Es considera budista tibetana, però no tan practicant com la seva mare, que cada matí s’atura una estona davant l’altar de bols tibetans que té a casa, abans d’anar a netejar altres llars.

Diu que la mentalitat de la seva mare respecte del fet de ser dona ha canviat amb els anys. Per exemple, Palyang encara no viu amb Tenzing, però asseguren que no tindrien cap problema per compartir llar sense estar casats.

—I els fills... —apunto.

Riuen.

— Si tinc fills, sobretot vull que coneguin la llengua i la cultura tibetanes —diu Palyang.

—Què és, per a tu, ser tibetana? —li pregunto.

—És una bona pregunta —diu rient—. Ser d’allà i... com dir-ho... és un concepte espiritual. Quan jo dic que sóc del Tibet, la gent diu: Ah sí, el dalai-lama.

El miro a ell.

—Jo... és que sóc mig nepalès, mig tibetà, mig indi, mig català, mig espanyol. Parlo tibetà, però em sento una mica de tot —confessa Tenzing Sangay.

El seu pare va fugir del Tibet. La seva mare va néixer a l’Índia l’any 1959. Creu que l’àvia, embarassada, havia escapat del sostre del món aquell mateix any. Els seus pares han treballat sempre en l’àmbit de la restauració, a l’Índia i al Nepal. Fins que, els amos del segon restaurant tibetà que es va obrir a Barcelona, el Potala, van proposar al pare de ser-ne cuiner. I fins avui. Entremig, un procés de reagrupament familiar. I pendent, encara, el passaport espanyol.

De tota manera, ni Palyang Sherab ni Tenzing Sangay tenen la intenció de tornar a viure al Nepal o l’Índia.

—Quan tingui passaport, aniré a viure a un país millor. Suïssa —diu ell.

Li pregunto què té Suïssa que no tingui Catalunya. Uns moments de silenci i respon ella.

—Allà hi ha molts tibetans. Jo hi tinc molts amics de la infància, de l’escola tibetana, a l’Índia. Ens comuniquem per Whatsapp, Facebook o Instagram. Estem molt en contacte. Aquí som pocs i allà ens sentim més... més tibetans.

Segurament les muntanyes altes i el clima també hi ajuden.

Te salat i sopa de civada

Si el pare de Tenzing és cuiner del segon restaurant tibetà que es va muntar a Barcelona, ell és cambrer de l’altre, el Kailash, el primer que es va posar en marxa. De fet, tot queda en família, perquè els propietaris dels dos establiments també tenen lligams de sang. Coses de ser un col·lectiu tan petit.

Tenzing Sangay farà de traductor per tal que la matriarca del Kailash i jo ens puguem entendre.

Passang Shestra i Tenzing Sangay, al Kailash, el primer restaurant tibetà que es va obrir a Barcelona. / Imatge: Roser Reyner

Es diu Passang Shestra, té 63 anys i ella sí que recorda què va passar quan a l’edat de vuit va haver de fugir del Tibet:

—Els meus pares tenien molta por. Vivíem al camp, ells no havien fet res, però estaven matant monjos. Jo tenia quatre germans, tots nois. Tres d’ells es van quedar amb els pares al Tibet. A l’altre germà i a mi, el pare ens va acompanyar fins a la frontera del Nepal, on hi havia algú de confiança que ens podia acollir.

A la mare ja no la va veure mai més, perquè l’única vegada que ha tornat al Tibet, el 2007, camuflada entre un grup de turistes, ella ja era morta.

Aquells primers anys al Nepal, Passang Shestra va haver de treballar per ajudar a sostenir les persones que l’havien acollit. Després, per indicació de la seva família, va casar-se amb el qui encara és el seu marit, que aleshores estudiava medicina tibetana i que va treballar un temps pel govern tibetà a l’exili. Ell, per la seva feina de metge, encara viatja molt, i de fet va ser en una de les seves estades a Catalunya que va decidir venir a viure a Barcelona i portar-hi la família. Coneixia el lama Wangchen, perquè havien viscut al mateix poble del Tibet.

Per a ella, que passava dels 40, l’idioma va ser un obstacle important. En aquell moment encara hi havia poques famílies tibetanes a Catalunya i va ser una de les impulsores de la comunitat tibetana. Recorda que, al principi, per guanyar uns diners i arrencar l’entitat, van participar en fires on venien menjar tradicional.

Al restaurant, senzill i tranquil, la clientela és majoritàriament occidental. M’expliquen que abans de la crisi la gent hi feia cua, els caps de setmana. Després, la cosa va baixar molt i ara ha remuntat, però asseguren que no és el mateix. De fet, el fill que gestionava el local va marxar amb la seva dona als Estats Units.
Ara se n’ocupen una filla, Tenzin Lhamo, i el seu marit, Ngawang Topgyal.

Li demano a Passang Shestra que em recomani les millors delícies de la cuina tibetana. I em diu això:

  • Momo: són unes empanades al vapor, de carn o de verdures, que també fan altres pobles orientals, encara que els tibetans les cuinen amb vedella.
  • Shabtak: vedella amb pa tibetà.
  • Tsam Thug: sopa de civada, amb formatge i sal.
  • I, per descomptat, el te tibetà: te negre, amb mantega, llet i sal.
Passang Shestra hi està bé, a Catalunya, però els últims anys de la seva vida els vol passar prop dels seus amics de sempre i dels monestirs budistes tibetans, a la casa que té al Nepal.

***
 
D’esquerra de dreta, Passang Shestra, el seu marit, el seu nét, el seu gendre (Ngawang Topgyal) i la seva filla (Tenzin Lhamo), amb la indumentària tradicional tibetana. Les dones casades duen aquesta mena de davantal de ratlles sobre el vestit. / Imatge: Ngawang Topgyal

La filla de Passang Shestra, Tenzin Lhamo, té 40 anys i és la mestressa del restaurant. Ella no sap si, a la llarga, vol quedar-se a Catalunya.

—No tenim plans. No podem dir què passarà. Fins ara, estem bé. El negoci, va —explica.

Parla força bé castellà, però se sent més còmoda en anglès. Mentre els seus pares vivien al Nepal, ella va estudiar en diversos centres de l’Índia per a nens i joves tibetans. Més tard va poder conèixer Suïssa, en unes vacances, i després Itàlia, on va acabar vivint tres anys per estudiar italià i treballar com a cangur. I després va venir cap a Barcelona. A través de la Casa del Tibet, diu, ha fet amistat amb famílies catalanes.

Mai ha visitat el Tibet. És molt, molt difícil, em diu. Encara que tinguis un passaport i un visat, el nom tibetà els delata i això no ajuda. Però vol fer-ho. Ho explica emocionada.

—En aquesta vida, de veritat que vull visitar el meu país.

Parlem una estona sobre les complicacions que tenen els tibetans per moure’s pel món. Alguns tenen un document que acredita que són tibetans, una targeta verda. Alguns, quan arriben a països estrangers, procuren aconseguir l’estatus de refugiats. I alguns tenen nacionalitat i passaport indi o del país on hagin anat a viure.

M’explica que, per al seu fill de dos anys, la tercera generació, han trobat una llar d’infants on tots els companys són catalans. No ho han fet expressament, els anava bé per logística familiar.

—Ara ja sap comptar de l’1 al 10 en català i en tibetà, i en anglès fins a 20 —relata orgullosa.

També parlem de la seva història d’amor amb el seu marit, Ngawang Topgyal, que no és una història qualsevol perquè ell, abans, era monjo.

—Les dones tibetanes mai no mirem un monjo, per respecte —assegura—. Quan era monjo, érem molt amics, igual que amb el lama Wangchen. Després ell va deixar de ser monjo, i al cap de quatre o cinc anys vam... estar junts. El coneixia molt bé. Va ser fàcil.

***

Ngawang Topgyal treballa a l’equip de la Casa del Tibet i també al restaurant. Es reserva una estona per explicar-me la seva història.

—Dec tenir uns 44 anys. No ho sé segur. Els meus pares es van conèixer, o potser els van fer ajuntar, en un camp de refugiats prop de l’Everest. Allà, després de la invasió xinesa, s’hi van refugiar moltes persones tibetanes. Allà vaig néixer i hi vaig viure quasi deu anys.

Després, els pares van marxar a Katmandú, la capital del Nepal: ell a fer de sastre i ella a teixir estores. A Ngawang un oncle li va proposar de marxar a l’Índia.

—Ara que hi penso, vaig dir que sí perquè em feia il·lusió viatjar en autobús. No sabia on anava ni què anava a fer.

Va acabar en un monestir, estudiant per a ser monjo. Hi va passar gairebé 15 anys. Fins que va contraure tuberculosi i va haver d’estar ingressat un any en un hospital, on una doctora basca que feia de voluntària li va proposar de traslladar-se un temps a Barcelona: el clima i la salubritat l’ajudarien a recuperar-se. Un cop aquí, la vida, a Catalunya, li va fer veure les coses d’una altra manera.

—Sembla una excusa, perquè pots ser monjo a tot arreu; però ja no era al monestir, no feia les pràctiques necessàries, i vaig dir-me que tindria la mateixa actitud, però que ho deixava.
Li pregunto per la situació del Tibet i parlem dels infants xinesos que viuen a Catalunya i que tenen l’edat del seu fill.

—Poden ser els qui canviïn la Xina i el govern xinès. Fills de la classe mitjana. Aquests nens sabran què és la llibertat. Però trigarà.

Ngawang Topgyal, a la biblioteca de la Casa del Tibet. / Imatge: Roser Reyner

Sostre del món o tercer pol?
 
Però, per què és tan i tan important el Tibet per a la Xina, com per seguir exercint-hi aquest control ferri?

Josep Lluís Alay mira d’aclarir-ho al seu llibre, on subratlla que, més que el sostre del món, avui hi ha experts que anomenen els territoris tibetans el tercer pol del món.

La raó principal és l’aigua. M’ho explica.

—A mitjan segle XX ja hi era, però potser no era tan estratègica. Al segle XXI estem vivint un gran desenvolupament de la Xina, l’Índia i el sud-est asiàtic. Necessiten aigua per a la seva indústria, creixent i accelerada, i per alimentar les seves poblacions [...]. L’aigua és el recurs per excel·lència del segle XXI, i l’aixeta de l’Àsia més desenvolupada és el Tibet.

I hi ha dues coses més. La primera, els minerals.

—Uns recursos que ningú imaginava que es trobarien al Tibet ni que tindrien les aplicacions que avui tenen en tecnologia. Sempre poso l’exemple del liti. Amb les sals de liti es fabriquen bateries de mòbils, portàtils i cotxes. Gran part del desenvolupament de la Xina ha estat gràcies al fet que té la matèria primera per fabricar les bateries. Les reserves de liti de la Xina són al Tibet, i són de les més importants del món —explica Alay.

I segona: les fronteres.

—Si la Xina no hagués ocupat el Tibet, no faria frontera amb l’Índia. Per a la Xina és un recurs estratègic importantíssim. Ho era llavors, i ho és ara, quan s’han convertit en les dues grans potències d’Àsia —conclou l’historiador.

Explotar els recursos naturals ha estat un dels motius que han dut la Xina a construir infraestructures al Tibet i a desplaçar la població nòmada que transitava per certes zones de l’altiplà tibetà, algunes considerades llocs sagrats.

***

Em demano si els representants tibetans haurien pogut fer alguna cosa millor perquè el vent els hagués anat més de cara. Navarro i Alay em donen la seva opinió.

—No m’atreveixo a dir-ho —respon Alay—. Les societats són plurals i hi ha diferents formes d’adaptar-se a moments històrics complexos. El dalai-lama va aguantar del 51 al 59 coexistint amb els xinesos, i es va adonar que era impossible. Aquella societat també tenia els seus propis problemes: gent que es volia aïllar més del món, gent que es volia obrir [...]. Segurament no es pensaven que les coses canviarien d’una forma tan brutal i radical.

—Em sap greu dir que, quan els representants tibetans a l’exili diuen que el Tibet era un paradís, un xangri-la, abans de l’ocupació xinesa, no són fidels amb els fets històrics. El Tibet ha tingut al llarg de la seva història molts conflictes i també guerres civils; bé, no només civils, sinó també religioses —apunta Navarro.

Parlem també de les guerrilles tibetanes.

—El Tibet tenia un exèrcit i les guerrilles, als 60, continuen el seu paper en la clandestinitat i amb el suport dels americans. Això, després, canvia, perquè els americans canvien d’estratègia: Ara ens aliarem amb Mao, perquè Mao s’ha enfadat amb Moscou —relata Alay.

—Des del meu punt de vista, l’aprovació de l’ús de la violència per part del govern tibetà per oposar-se a la invasió xinesa va ser un error monumental. Les imatges de monjos agafant les armes i el finançament i entrenament de la CIA a les guerrilles tibetanes són fets lamentables. Entenc que tot individu, població o nació té el dret de protegir-se, però començar guerres que és impossible guanyar és un error fatal, i en el cas que ens ocupa em temo que encara va alimentar més les polítiques de repressió. Potser van pecar d'ingenuïtat i van pensar que els Estats Units s'implicarien molt més i que calia resistir tant com fos possible —diu per la seva banda Francesc Navarro.

I les immolacions?

—Entenc el dolor i la desesperació que algú ha de patir per arribar a triar aquesta mort tan dolorosa, i crec que aquest és el missatge que volen transmetre, però no comparteixo gens aquesta estratègia de protesta. Crec que les autoritats tibetanes a l’exili no han estat prou clares a l’hora de desautoritzar aquest tipus de protestes —apunta Navarro.

—Individualment costa molt de criticar una persona que fa això... però és cert que l’efectivitat és mínima. Pràcticament no té cap ressò. Però crec que el govern a l’exili i el dalai-lama sí que fan el possible per a aturar-ho —opina Alay.

Xinesos budistes tibetans

A aquestes altures, ja he entès que, segurament, el tret principal de la identitat tibetana és l’idioma. També el territori d’origen.

Però també ho és el budisme tibetà, que segueixen la gran majoria. És el cas de tots els qui viuen a Catalunya. Solen practicar-lo en la intimitat o bé a la Casa del Tibet, quan s’ajunten cada lluna plena o per any nou.

Amb tot, a Catalunya hi ha desenes de centres budistes i dos monestirs. I és que, segons les dades del Baròmetre sobre la religiositat i la gestió de la seva diversitat de la Generalitat, aproximadament l’1,3 % dels catalans majors de 16 anys es defineixen com a budistes.

—No sabem quants d’ells segueixen el budisme tibetà, tot i que és probable que sigui un percentatge força elevat —expliquen fonts de la Direcció General d’Afers Religiosos.

Parlo, també, amb fonts de la comunitat budista tibetana a Catalunya. Prefereixen no identificar-se. Em diuen que no han visitat el Tibet perquè, avui dia, els seus mestres són a l’Índia on, de fet, va néixer aquesta filosofia.

Els pregunto si, algun dia, el dalai-lama o el pantxen-lama podrien ser dones.

—Culturalment no hi ha hagut la tradició de resseguir les dones reencarnades. Trigarà a veure’s —em diuen.

Això sí, em recorden que, al Tibet, hi ha monges molt eminents. Per exemple, la que regeix el monestir de Larung Gar, allà on el Govern xinès ha demolit habitatges i expulsat religiosos en els darrers anys.

Afegeixen que al Tibet hi ha repressió religiosa, sí, però també un contracorrent rellevant:

—A la Xina està augmentant molt la població de xinesos budistes, que segueixen mestres tibetans —subratllen.

Caldrà veure quin impuls dóna aquesta tendència a la causa tibetana.

(L'elaboració d'aquest reportatge ha comptat amb el suport de la direcció general d'Acció Cívica i Comunitària del departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya i de la direcció de Justícia Global i Cooperació Internacionalde l'Ajuntament de Barcelona.)