Dossier

Si fas beure sang a un diola

El dirigent de l'MFDC Ahmed Apakena Dieme (esquerra) i Erick Slemon Bassène conversen en una trobada internacional casamancesa a Mataró.
El dirigent de l'MFDC Ahmed Apakena Dieme (esquerra) i Erick Slemon Bassène conversen en una trobada internacional casamancesa a Mataró. Autor/a: Júlia Bacardit
Hi ha diferents tipus de diola. Els dioles de Bayotte, els dioles de Fogny, els dioles de la Casamance. Això s’explica pel caràcter segmentat de la societat diola. La segmentació de la societat és el que evita que hi hagi líders absoluts que dirigeixen el conjunt, perquè quan una societat és segmentada la política també està segmentada. Per això a casa nostra fins i tot els barris dels pobles són autònoms, i a partir d’aquí s’estableixen relacions autònomes amb els altres barris del mateix poble. Els pobles també són autònoms els uns dels altres, i això és una societat segmentada i horitzontal (en contrast amb les societats jeràrquiques i unificadores, com la wòlof). El fet que una societat sigui segmentada implica variacions lingüístiques, mateixa arrel però variacions lèxiques, fonètiques, sintàctiques. Hi ha alguns accents dioles que jo no entenc en absolut, perquè jo parlo una variant més majoritària. Si parles amb els dioles de Kerewan, per exemple, notaràs que ells parlen un diola allunyat dels altres dialectes. La segmentació i les consegüents variants lingüístiques dins de la mateixa ètnia diola van portar els antropòlegs occidentals a cometre molts errors, en concret a pensar que els dioles érem molt diferents entre nosaltres.
 
Conversa amb Apakna, diola, doctor en filosofia i dirigent del cercle d'intel·lectuals del partit casamancès MFDC.
I. Restaurant Foni, Raval, Barcelona

L’Alex és diola i fa vuit mesos que va aterrar a Barcelona des de Gàmbia. Hem quedat al restaurant Foni on treballa, que té el mateix nom que el districte natal de l’Alex, Fogny Bintang-Karenai. L’Alex és musulmà com el 90% dels dioles gambians, influïts per la llarga tradició islàmica dels mandings. Quan li pregunto on es veu d’aquí a cinc anys em respon que es veu a Gàmbia. Al costat de l’Alex hi ha el Moro, que també és diola però que va créixer en una comunitat mandinga i mai no ha après a parlar la seva llengua materna. El Moro també és musulmà, però a la barra del Foni hi ha un tirador de cervesa, i quan l’assenyalo al Moro ell em contesta: “Déu ens perdonarà per vendre cervesa”.

“Si ets bona amb mi passes a ser part del meu clan. Fins i tot si no ets part de la mateixa ètnia: si la relació és bona, et fas dir ‘germà’”

El restaurant Foni està ple a l’hora de dinar i els caps de setmana. A la tarda hi ha poca cosa a fer, i l’Alex i el Moro em dediquen la seva estona de descans. Els dos van arribar a Barcelona perquè sabien que els esperava aquesta feina. Si la feina fos en un altre lloc, anirien a un altre lloc. “Tots els països tenen immigració. A Gàmbia hi ha molts immigrants d’altres regions i països africans. El meu millor amic és senegalès i viu a Gàmbia”, diu l’Alex. “Si ets bona amb mi passes a ser part del meu clan. Fins i tot si no ets part de la mateixa ètnia: si la relació és bona, et fas dir ‘germà’”. L’Alex comparteix pis amb altres africans al barri de Sant Antoni i entén bastant bé el castellà, però el Moro fa vuit mesos que viu en un pis a Vall d’Hebron i no parla gens de castellà ni de català. “He vingut aquí a buscar el meu prat verd”, em diu, “una vida millor”. Tot i que alguns dels seus amics han passat per la universitat de Banjul, cap d’ells dos va poder estudiar, perquè les seves famílies necessitaven el seu sou a casa i perquè ni l’un ni l’altre tenien contactes amb ningú del govern que els pugués recomanar. “Gàmbia és un país petit, però és el somriure de l’Àfrica. La millor època per anar-hi és ara al febrer, perquè després comencen les pluges. Si hi vas a l’estiu, trobaràs massa mosquits, i no hi estàs acostumada”, em diu el Moro. L’Alex mussita alguna cosa de tornar a Gàmbia el mes d’octubre vinent, no sap quan. Fa cara d’enyorar-se. Ni l’Alex ni el Moro tenen ganes que els faci fotografies. El Moro em diu:

—Abans de venir-nos a preguntar qui som ens hauries d’explicar quin és el teu discurs i el teu guió. No et conec. Primer m’hauries de dir de quina tribu ets i on vols anar a parar amb aquest reportatge.

—Com puc distingir un diola d’un manding o d’un fulani o d’un wòlof, l’ètnia majoritària de Senegal?

—El material que fem servir a les nostres festes és diferent.

Una de les festes dioles més significatives és el ritual de la circumcisió, que avui en dia es practica sobretot als hospitals però que en el passat se celebrava al bosc. M’expliquen que la circumcisió es fa en grup i m’ensenyen un vídeo d’una cerimònia amb el mòbil. “Hi ha un xaman vestit de verd i cobert de fulles que es mou amb ganivets; és perillós, ser a prop d’ell durant la cerimònia, perquè mentre es mou et pot tallar amb els ganivets”.

Els pregunto si el ritual de la circumcisió es practica també entre els dioles de la diàspora. “Un diola que visqui aquí en edat de fer-se la circumcisió és un català, i llavors la decisió només és dels pares. Però si els pares volen que el fill mantingui aquest vincle africà, per mi el millor és que portin el fill a l’Àfrica a circumcidar-se”. En Moro m’explica que el període de recuperació després de circumcidar-se no és igual per tothom, “hi ha qui la ferida li dura dies, n’hi ha que es graten i la ferida se’ls complica. Però és tradició, i per això la gent no deixa de fer-ho”.

—Quines dificultats vau tenir, en arribar a Catalunya?

“Soc un home afortunat”. “I jo també”. Però el Moro diu que hi ha una cosa que sí que se li fa difícil: la barrera lingüística. Tancat al Foni amb altres treballadors i clients gambians que són mandings o dioles, té poques ocasions d’aprendre castellà i català. Ells i jo parlem en anglès, que és l’única llengua que els van ensenyar a l’escola postcolonial gambiana. “Ens hem de forçar a nosaltres mateixos a aprendre el castellà i el català. No pels beneficis del nostre cap del restaurant, sinó pel nostre propi benefici”, em diu el Moro. Se m’acut que al restaurant només hi ha homes i els pregunto per les dones dioles a Catalunya, on són i què fan. Mouen el cap en senyal de negació, com si no hi hagués ni una sola diola a tot Barcelona: “Si veus una dona diola a Barcelona, porta-la aquí amb nosaltres”.

El rètol del restaurant Foni, decorat amb els colors de la bandera gambiana. / Imatge: Júlia Bacardit

Abans de marxar del Foni un home assegut en una de les taules em dona una adreça: Robadors número 13. Allà hi ha la bugaderia de l’Haruna, que també és propietari del Foni, és diola i fa dècades que viu a Catalunya.
Entre els dioles no hi ha jerarquització amb base a la sang. Mai no hi ha hagut una aristocràcia diola, sempre hi ha hagut igualtat per definició. No tenim reis absoluts, ni castes, tampoc distingim per professions, com sí que passa entre moltes altres ètnies africanes. Entre els wòlofs, per exemple, hi ha moltes castes. Nosaltres els dioles no ens organitzem així. Quan un diola neix passa a formar part de la noblesa universal, i per nosaltres l’única diferència és ritual, el ritual d’entrar al bosc sagrat: a partir d’una certa edat cal entrar al bosc sagrat per esdevenir un home. És l’única diferència entre els dioles, els que ja són adults i els que no. Però en termes d’organització política cap diola pot dir a un altre “soc més noble que tu i per tant em toca governar”; això no existeix en la societat diola. L’antropologia política distingeix entre l’organització política horitzontal i l’organització política vertical, i l’organització política horitzontal és la pròpia de les societats igualitàries. Actualment, la nova democràcia ciutadana aspira cada vegada més a l’organització política horitzontal, a la gent ja no li interessa la governança vertical. En la governança horitzontal no hi ha cap centralitat, sinó que hi ha múltiples pols. La majoria de societats igualitàries són horitzontals, i quan una societat té una forma de governar horitzontal també tendeix a la democràcia, a la república, a la llibertat i a la igualtat. Perquè si no hi ha igualtat ni llibertat no hi ha república possible. La república parteix de la idea de la igualtat en drets de tots els ciutadans. Això no vol dir que les societats així no tinguin amos ni líders. La manera d’organitzar-se que tenen les societats verticals i les horitzontals no és la mateixa, perquè en les societats horitzontals igualitàries les decisions polítiques es prenen col·lectivament, tot es discuteix i tothom té dret a la paraula.

Conversa amb Apakna, diola, doctor en filosofia i dirigent del cercle d'intel·lectuals del partit casamancès MFDC.

II. Casamance

En Max Omar Diatta treballa d’agent de salut comunitària a Barcelona i fa 11 anys que va trepitjar el país per primera vegada. És diola independentista casamancès, independentista català, pare de família i mataroní. M’ha convidat a una trobada internacional de casamancesos a la diàspora que es fa durant dos dies a la seu d’Òmnium Cultural del Maresme.

“Jo li vaig dir a la meva dona: a casa meva no es parla en castellà. I això que quan era petita a casa seva parlaven en castellà”. En Max Omar Diatta i la seva parella Bintou, mestissa diola i catalana, tenen dos fills petits. Una estona abans de l’acte el cap d’Òmnium del Maresme bromeja que aviat faran l’Omar mataroní de l’any, però ell respon: “Encara no”. Vol esperar que el reconeixement li arribi després, potser quan ja hagi fundat la Internacional Casamancesa per la Llibertat a Catalunya.

La Casamance, al Senegal, fa 35 anys que està en guerra. L’any 1982 l’exèrcit sengalès va disparar contra 100.000 manifestants que protestaven amb la bandera blanca alçada contra l’assassinat d’una pila d’intel·lectuals i sacerdots casamancesos. Els 60 són la dècada de les descolonitzacions africanes, i Senegal no en va ser l’excepció. Les elits senegaleses van pactar amb els líders polítics casamancesos que després de la independència del Senegal vindria la independència de la Casamance. Els van enganyar amb el beneplàcit de França i del seu exèrcit, que entre el 1992 i el 1995 va bombardejar la selva casamancesa. L’Ernestine i l’Adeline, dioles casamanceses de naixement i catalanes d’adopció, ho recorden perfectament.

ERNESTINE:Quan el conflicte de la Casamance va començar jo era molt petita. Recordo que els militars entraven al poble i que de camí a l’escola de vegades confoníem els militars amb animals, perquè s’estaven rere la vegetació, amagats. Un dia van bombardejar el poble de les 4 de la matinada fins a les 8 del matí. Era l’any 92, i qui ens bombardejava era l’exèrcit francès. Jo tenia 12 anys. Per sort aquella nit ens van avisar que hi hauria bombardejos i la gent vam sortir de casa a temps. La meva família i jo vam fugir a Guinea Bissau, però el meu germà feia de soldat a l’exèrcit senegalès i es va morir amb 22 anys. Mai no m’han agradat, els militars, i per això quan es va allistar a l’exèrcit no me’n va dir res”.

La majoria de ponents i assistents a la trobada són dioles, però no tots. Un dels ponents és fulani i reclama que la Casamance no és exclusivament diola: “Jo soc fulani, però soc casamancès. No puc ser estranger a casa de cap altre casamancès”

Divendres 16 de febrer la sala es va omplint gradualment de casamancesos a la diàspora. Han vingut fins a la seu d’Òmnium del Maresme des de Madrid, França, Rubí, Suïssa, Alemanya, Itàlia. A Mataró hi ha una comunitat casamancesa molt gran, sobretot al barri de Rocafonda. En Jean Baptiste treballa de professor de francès de cicles formatius i fa poc que s’hi ha instal·lat. “Al principi tenia por que el barri fos conflictiu com el barri San Francisco de Bilbao, on també hi ha molta immigració. No ha estat així: fa tres mesos que visc a Rocafonda i ja formo part de l’associació de veïns”. Entre el 16 i el 17 de febrer del 2018, una cinquantena de casamancesos passen per la Sala d’Òmnium Cultural del Maresme per discutir la reconducció del conflicte armat casamancès cap a la revolució pacífica i democràtica. La majoria de ponents i assistents a la trobada són dioles, però no tots. Un dels ponents és fulani i reclama que la Casamance, per més que l’estat senegalès i França s’entestin a fer-ho creure, no és un terreny exclusivament diola: “Jo soc fulani, però soc casamancès. No puc ser estranger a casa de cap altre casamancès”. La Casamance és dels fulanis, dels dioles, dels mandings i d’uns quants pobles més que sempre han habitat la zona, que fa frontera amb el sud de Gàmbia i amb el nord de Guinea Bissau.

Hi ha ponents i assistents, i els ponents són intel·lectuals i líders d’associacions casamanceses a la diàspora. En una superfície de suro, els assistents pengen dues fotografies dels presos polítics casamancesos més recents: el periodista René Capain Bassène i Oumar Ampoi Bodian, un polític del partit Moviment de les Forces Democràtiques de la Casamance (MFDC1). Els ponents seuen darrere una taula elevada, però el torn de paraula i de preguntes és obert a tothom qui vol, i quan els ponents han parlat els assistents s’aixequen i agafen el micròfon per dir-hi la seva. Es llencen preguntes retòriques, es busquen definicions acurades de la situació casamancesa amb l’objectiu de pensar i compartir propostes concretes per arribar a un acord. Un esdeveniment polític en tota regla.

Un dels ponents és el doctor en filosofia Ahmed Apakena Dieme o Apakna, dirigent del cercle d'intel·lectuals del Moviment de les Forces Democràtiques de la Casamance (MFDC). Fa 18 anys que viu exiliat a Alemanya. El govern senegalès va sol·licitar la seva extradició al·legant que era un terrorista, però el govern alemany va denegar-l’hi. Al final de la trobada, l’Apakna i un altre ponent em fan una classe magistral d’antropologia que he decidit intercal·lar al llarg d’aquest reportatge en forma de cites.

A hores d’ara no tots els casamancesos pensen el mateix: segons m’explica una parella casamancesa fulani, el somni d’independència entre el gruix de la població ja no és el que era fa unes dècades

L’MFDC del qual l’Apakna (“és el meu nom de lluita”, em diu) és dirigent del cercle d'intel·lectuals està fragmentat en diferents seccions sobretot a causa de la tasca del govern senegalès, que dels 80 ençà ha animat els independentistes casamancesos a emigrar o els ha donat càrrecs bons a Dakar amb intenció de fer-los oblidar el somni independentista. L’Apakna, el Max Omar Diatta i la immensa majoria d’assistents de la trobada són independentistes que aspiren a negociar la pau casamancesa amb l’estat del Senegal per via d’intermediaris internacionals (que ells voldrien que fossin catalans o americans). Un dels assistents, el Jean Olivier, va néixer a la Casamance però va créixer a Dakar i no és independentista: els seus pares són acadèmics que es van beneficiar de les ofertes de migració del govern senegalès i tenen una posició benestant. M’he limitat a no parlar del Jean Olivier per motius d’espai, però el cert és que ell potser era l’únic no independentista de la sala. Tot i la meva convicció que la causa casamancesa és una causa legítima, a hores d’ara no tots els casamancesos (siguin del poble que siguin: fulanis, dioles, mandings, balants) pensen el mateix. Segons m’ha explicat una parella casamancesa del poble fulani resident a Figueres, el somni d’independència entre el gruix de la població casamancesa ja no és el que era fa unes dècades: amb el temps i el desgast de l’MFDC, que té líders intel·lectuals empresonats o a l’exili, els rebels que encara avui lluiten contra el govern senegalès ho fan des d’un aïllament cada cop major i amb una violència que sovint esquitxa la població civil.

A la trobada també hi ha l’Aminata, que ha vingut des de França en representació d’una associació casamancesa; en Senny Diedhiou, físic de formació vingut des de Saragossa; en Jean Baptiste, mataroní d’adopció i professor de francès; l’Ernestine, estudiant de perruqueria; l’Erick Salemon Bassène, periodista durant quatre anys al front casamancès; l’Adeline, activista i mare de tres fills; la Bintou, mestissa catalana i diola i parella del Max Omar Diatta.

“D’entrada, ser diola és una qüestió espiritual. Hi ha el rei del cel, i el bosc sagrat és l’intermediari que ens permet acostar-nos-hi i arribar-hi [... ] El conflicte nacional a la Casamance va començar amb l’última onada de migració, amb l’arribada de senegalesos del nord. Jo soc diola casamancès. És com els catalans, n’hi ha d’independentistes i d’unionistes; hi ha dioles pro-Senegal, però jo soc independentista.” M’ho explica en Senny Diedhiou Diatta, que és físic de formació i treballa com a tècnic en una botiga d’electrònica a Saragossa. Parla amb radicalitat i precisió, amb un to didàctic. “Els llibres europeus que parlen de l’Àfrica ho fan des de la projecció de la història europea”. En Senny em parla de la circumcisió com a iniciació espiritual, una espiritualitat que es confon amb la política. “Els dioles no tenim presons. El consell de savis i la gent del poble defineixen el concepte de com ha de funcionar la societat. El poble i el consell de savis exerceixen control sobre la conducta de tots, reforcen el que t’ensenyen els pares a casa perquè et puguis convertir en un exemple de la societat que representes, la societat diola. Per això no veuràs un diola que roba, ni que viola, ni que maltracta. Si un home de la comunitat maltracta la seva dona el tema també es debat en les assembles, tot i que de manera una mica més privada. Tot es parla i s’intenta arreglar entre el conjunt de la comunitat. Els dioles entenem que un problema individual és un problema de tots, perquè el problema d’un sol repercuteix en la comunitat sencera”.

Diatta, Diedhiou, Sane, Sagna, Manga, Kuyabi, Iamba, Mane, Sonko. Són cognoms típicament dioles, tot i que alguns Sonko i Mane també són cognoms comuns entre els balantes i els mandings, m’explica en Senny. Els mandings van portar l’islam a la zona, i per contacte hi ha dioles que també són musulmans; també hi ha dioles cristians, com el Jules, però la base de l’espiritualitat diola és animista. Els dioles van venir de l’altra banda del riu Casamance i van baixar cap al sud a la recerca de la selva (i de cop em ve com un flaix la frase del Moro al restaurant Foni, la sentència “busquem el nostre prat verd”). Els dioles tenen fama de guerrers, i en Senny em diu que això és sobretot la seva lluita contra el colonialisme. “El pare de la meva mare era un diola que es va convertir a l’islam. Ho va fer perquè no volia aliar-se amb els kantón, els aliats locals de França. El meu avi era cap d’un llogaret, però es va negar a col·laborar amb els francesos, i la manera de fer-ho era adoptar la cultura islàmica. [...] Als mandings no els agrada parlar del seu passat, estan contents de reivindicar-se com a musulmans. Jo no: l’islam és una invasió més”.

Me llaman afromaño”, em diu el Senny, però encara no ha adoptat l’accent aragonès característic. Algun altre assistent em diu que hauria d’ensenyar-li català.

Abans de la irrupció de l’islam i el cristianisme, les societats arrosseres com la diola partien exclusivament del fetitxe. I el monoteisme abrahàmic cristià i musulmà van entendre malament el fetitxe, creien que el fetitxe era un déu, que els animistes adoraven els fetitxes. En realitat, els animistes també eren monoteistes, però és una altra mena de monoteisme. El fetitxe és un intermediari per accedir a Déu, i d’això els cristians també en tenen: el cos de Crist. Els musulmans també tenen fetitxes intermediaris: la Meca, la Kaaba, una pedra en torn a la qual fan voltes. Uns i altres ens acusaven de tenir fetitxes, però cristians i musulmans (i totes les religions) en tenen. Per nosaltres, el fetitxe és una via a través de la qual acostar-nos a Déu. Pels musulmans, la pedra de la Meca, és un símbol de la unitat política arabomusulmana, l’umma, que estava separada en diferents tribus. Cada antiga tribu tenia una pedra, i l’islam va reduir-les a una sola pedra que ara significat la unitat: aquesta és la primera funció del fetitxe. En la cultura casamancesa, el fetitxe és un símbol de la unitat política també a petita escala: cada família té el seu lloc-fetitxe, cada veïnat té el seu lloc-fetitxe on se sacrifiquen animals i es comparteixen, cada llogaret té el seu tros de bosc on es practicava la circumcisió masculina.

Conversa amb Apakna, diola, doctor en filosofia i dirigent del cercle d'intel·lectuals del partit casamancès MFDC.


“La Casamance pateix. Patia abans i encara pateix ara”. Parla el representant de la Casa Espoir, vingut des del Canadà. També parla l’Aminata Tamba, de l’associació Accra. L’Aminata Tamba comença per dir que ve en representació d’algú altre que no ha pogut venir i puntualitza que això de parlar no és la seva millor qualitat. En Senny demana la paraula i emfatitza que abans eren sis i ara són desenes: “Som persones de pau, hem d’alliberar-nos d’aquesta guerra que ens han imposat. El Senegal no té la solució d’aquest conflicte, cal un intermediari entre la Casamance i el govern de Senegal; soc independentista sense recular”. Em ressonen a les temples els discursos i els titulars vinculats a Junqueras i a la resta dels nostres presos polítics, el “som gent de pau”. Els casamancesos també ho són, però l’atac indiscriminat contra població civil que es manifestava pacíficament l’any 82 va empènyer l’MFDC a la lluita armada contra l’exèrcit senegalès als boscos.

Els fetitxes tenen una funció política de mediació espiritual, però això no vol dir que siguin déus. A Déu el contactem quan vessem vi o sang de pollastre o d’altres animals in situ, al lloc-fetitxe. Respecte de l’acte de vessar sang o vi et diré que tots els monoteistes fan sacrificis. Els musulmans sacrifiquen el xai, i nosaltres en la tradició diola animista vessem la sang. El fetitxe i les seves funcions eren comuns a tota l’Àfrica negra, abans de l’islam i el cristianisme. L’animisme s’ha entès amb connotacions negatives, però els primers animistes eren físics en tota regla. Sabien que en tal element hi havia energia, i consideraven que en cada cosa hi ha una ànima; hi ha una ànima, en aquest bolígraf. És cert, que n’hi ha, la física ho ha demostrat! Quan fas això [rasca el bolígraf contra la taula], hi ha corrent. Quan consideres que en totes les coses hi ha una ànima, respectes totes les coses i la relació entre elles. Quin és el corrent intel·lectual i filosòfic occidental que parla d’això? Avui en dia l’ecologisme parla d’ecosistemes, ens diu que aquell arbre està relacionat amb mi i amb totes les altres coses. Els animistes ja ho sabien, que “en cada cosa hi ha una ànima i cal respectar les ànimes”. Els animistes abans de talar l’arbre demanen perdó a l’arbre. Jo cultivo, també, i abans de cultivar demano perdó a la terra.

Conversa amb Apakna, diola, doctor en filosofia i dirigent del cercle d'intel·lectuals del partit casamancès MFDC.


Cada vegada que en Max Omar Diatta es refereix als casamancesos es refereix també a les casamanceses, i ens recorda que cadascú es pot expressar en la llengua que li sigui més còmoda. Els ponents continuen amb el francès, la llengua colonial del Senegal que serveix de lingua franca de la trobada, però alguns assistents es passen al diola o al crioll de Guinea Bissau; abans de parlar alguns fan la salutació musulmana, però la majoria no. Una de les qüestions crucials que es discuteix és la necessitat d’interpel·lar i mobilitzar la diàspora casamancesa, la societat civil. “Les institucions senegaleses no són democràtiques, i per això cal mobilització social. René Capain Bassène i Oumar Ampoi Bodian són a la presó precisament per haver promogut mobilització social”, diu un dels ponents. S’arriba a exigir una revolució democràtica del Senegal i es repeteix la pregunta: “Com podem imposar-los la pau?”.

Un assistent és diola casamancès i antic militar de l’exèrcit senegalès. Molts casamancesos recorren a l’exèrcit per guanyar-se la vida. Quan va veure la violència contra els casamancesos es va rebel·lar i va passar-se cinc anys a presó. La veu li tremola de ràbia quan clama que la independència no es negocia

Un dels assistents és diola casamancès i antic militar de l’exèrcit senegalès. Molts casamancesos recorrien i encara recorren a l’exèrcit per guanyar-se la vida. El ponent era pilot de l’exèrcit sengalès als anys vuitanta, però quan va veure la violència contra els casamancesos es va rebel·lar i va passar-se cinc anys a la presó. Parla amb un francès esquerdat, i la veu li tremola de ràbia quan clama que la independència no es negocia i que els casamancesos que van agafar les armes han de tenir dret a mantenir la seva ideologia. Cada cop que intervé sembla que la gent es congregui, absorbida per la violència de les seves paraules. L’Aminata Tamba s’aixeca i parla: “[...] Fem tasques de desenvolupament que, mentre hi hagi guerra, no serviran per res! Cal mediatitzar el conflicte casamancès”. Es proposa la constitució d’un partit polític fort reconegut a escala internacional, es qüestiona si el problema és la pau o és la independència. Abans que jo marxi, l’Aminata surt de la sala i m’agafa pel canell. Vol que parlem ella i jo a soles perquè sap que he vingut amb una llibreta i una càmera per parlar de la seva causa.

“El Senegal ens ha intentat separar, fer veure que la lluita de la Casamance és cosa dels dioles. No és una qüestió ètnica. La Casamance és diversa, s’hi parlen moltes llengües perquè hi ha mandings, dioles, soninkes. Som diferents dels senegalesos en cultura, en tradicions, en llengua, en tot. Allà hi va haver tortures, per això els casamancesos tenen por de parlar d’independència. Fins i tot els que viuen a Europa tenen por, perquè es pensen que això els passarà factura quan tornin al Senegal. Si ets independentista casamancès no trobes feina, arrossegues la teva família a la misèria. El problema de la Casamance no és de desenvolupament, com afirma el govern senegalès. El problema és la guerra. Hem viscut l’horror. El Senegal va intentar empobrir la nostra zona per incentivar-nos a anar a Dakar i perquè perdéssim la nostra identitat casamancesa”. M’ho diu tot en francès d’una tirada, però amb ganes que l’entengui i retingui tota la informació. Diu que el govern senegalès va intentar comprar els casamancesos amb la promesa de prosperitat a Dakar. Puntualitza: “A les dones ens agrada vestir-nos bé, veus, anem arreglades. Però no, a les casamanceses no ens poden comprar amb or, sabem que el més important és aquí”, i amb el dit índex es colpeja el crani.

Dissabte 17 de febrer torno a Mataró, a la mateixa sala d’Òmnium. L’Apakna destaca el blocatge sociopolític i la mandra de les elits burgeses del Senegal, que segons ells estan desvinculades de cap valor cultural i són incapaces d’industrialitzar el país. “Què vol dir, ser casamancès?”, pregunta un dels ponents resident a Nova York a la concurrència. A mitja xerrada dues noies entren a la sala carregades d’olles grosses i s’asseuen al costat de l’Aminata. Una vesteix un vestit tradicional de color rosa i no té gaires ganes de parlar; l’altra és l’Ernestine, que ha preparat el menjar de tots.
Abans de la influència islàmica, a casa nostra la dona era lliure d’abandonar la llar, tenia dret al divorci: ella tenia l’última paraula. Entre els matrimonis wòlofs, fulanis o mandings, l’home és qui aporta el dot. Una societat on la dona no té propietats, quan el pretendent a marit ofereix el dot a la família d’ella a la pràctica l’està comprant (i la família l’està venent). A casa nostra, quan la dona es casa s’emporta la part de riquesa familiar que li pertoca. Quan vaig explicar-li a la meva dona guineana i no diola que en la meva tribu la germana del meu pare tenia terres, ella no ho entenia: mort el pare de la meva dona, la família va fer tots els possibles perquè les dones no es quedessin ni una part de l’herència: se’ls dona tot als homes. Vaig dir-li que això és així perquè a la seva tribu les famílies són objectes, enriqueixen la família però no poden endur-se res. La germana del meu pare està casada però sempre treballa a l’arrossar que treballa el seu germà, perquè una part de l’arrossar és d’ella. Ella ha entrat al matrimoni amb un bé, i això li dona garantia de llibertat, respecte, dignitat. En l’espiritualitat diola animista, les dones dirigeixen els cultes al bosc sagrat de les dones, i quan una la sacerdotessa es fa forta esdevé un símbol de la cohesió de la societat. La reina de la Casamance l’anomenem reina, però de fet és una sacerdotessa casamancesa que va ser deportada pels colons francesos a Timbuctú. Per què la van deportar? S’havia negat al conreu del cacauet: ella va dir que el seu poble continuaria amb el cultiu de l’arròs, que és símbol de la independència econòmica i de la civilització lliure i independent pròpia de la Casamance. França necessitava el cacauet, i el cacauet es va convertir en l’element estructural de la colonització francesa. I vet-ho aquí una dona que no havia anat a escola, que no era catòlica, que li diu al seu poble: “L’agricultura del cacauet és perillosa, continueu amb l’arròs”. És una resistent, una ecologista, i no era ella sola.

Conversa amb Apakna, diola, doctor en filosofia i dirigent del cercle d'intel·lectuals del partit casamancès MFDC.
Li pregunto a l’Adeline si va néixer a Catalunya. “No! Pràcticament podria dir que vaig néixer al bosc de la Casamance, jo! Fa dotze anys que visc aquí Mataró. Tinc tres fills, però aquest matí he anat a treballar i els he deixat a casa per venir cap aquí”. A la solapa de la jaqueta de l’Adeline, el llacet verd pels presos polítics casamancesos comparteix espai amb el pin de “Llibertat presos polítics” (catalans). “Als dioles se’ns ha etiquetat com si fóssim la Casamance, però no és així! A la Casamance es parlen moltes llengües. Els mandings sempre volen imposar la seva llengua, allà a la Casamance, i això a mi em feia ràbia, per això vaig decidir no aprendre-la; ara em sap greu no haver après a parlar-la”.

D'esquerra a dreta: Aminata Tamba, Ousmane Sow, l'antic militar de l'exèrcit i Max Omar Diatta, a la trobada de Mataró. / Imatge: Júlia Bacardit

Mentrestant la sala s’ha omplert de les criatures. Hi ha els fills del Max Omar Diatta amb la Bintou, però també hi ha molts altres nens i nenes de tons de pell diversos i cabells rinxolats que seuen a terra a primera fila o que campen entre els adults. L’Isa, una petita diola adoptada per una família blanca mataronina que també és a la sala, em persegueix amb la intenció de fer servir la meva càmera. El petit Malik també m’ho ha demanat, i a hores d’ara de la festa ja ha retratat tot el personal. De fons, l’exiliat casamancès a França G. Fandene Jah i els dos músics que l’acompanyen entonen una melodia que sembla que mai no hagi d’acabar-se i que torna de forma cíclica a la mateixa paraula: “Casamance”.

III. Bintou, Ernestine, Adeline

La Bintou és la parella del Max Omar Diatta. Va néixer a Catalunya i és mare d’un nen i una nena.

“Com a mestissa prens una doble identitat, però per mi això era difícil perquè 38 anys enrere no hi havia dioles a Catalunya. El meu pare va arribar fa 48 anys. De petita només podia coincidir amb dioles en moments puntuals, i a més tots eren homes i no hi havia nens amb qui pogués interactuar. Vaig aprendre a conviure amb certa solitud. Com que era l’única mestissa a escola, a les activitats extraescolars i a l’esplai, allà on anava era exòtica per la pell, pels cabells, pel color, pel nom. El meu pare és diola casamancès però d’una part molt musulmana de la Casamance, i els musulmans, a diferència dels catòlics o animistes, no es canvien el nom. Els meus fills ja estan en una altra dimensió, amb aquest tema. A la seva escola hi ha molt poques famílies senegaleses o gambianes, però hi ha molts mestissatges i de moltes nacionalitats diferents. La primera vegada que jo vaig coincidir amb una altra persona mestissa a classe tenia 16 anys i és clar, no et fas amic pel simple fet de ser iguals en algun aspecte, igual que no tots els catalans són amics de tots els catalans. Ara ens trobem amb la comunitat diola mestissa: cantem, mengem, recordem. Però de joveneta vaig passar per un procés identitari llarg i difícil. Hi ha coses que, si no les fas de petita, costen. Ara jo, jo Bintou, tinc els meus propis amics casamancesos al marge del meu pare i ja m’he pogut construir un món. De la llavor de la fruita caiguda ja n’ha crescut un arbre”.

—Les pràctiques espirituals dioles us queden lluny, a tu i als teus fills.

—Sí, i per mi encara més, perquè mai no les he viscudes, a diferència del meu company. A més hi ha molt de secretisme al voltant de les pràctiques espirituals dioles: en saps coses però no les sabràs mai del tot.

Truco l’Ernestine perquè a la trobada no vaig tenir gaire temps de parlar amb ella, ni tampoc amb l’Adeline.

ERNESTINE: “Fa set anys que visc a Arenys de Mar. Em vaig enamorar d’un català. Ens vam conèixer al Senegal, jo feia de cambrera i ell estava de vacances i s’estava a l’hotel davant del local on jo treballava. Va estar 15 dies al Senegal, ens vam conèixer i després ell va marxar a Catalunya. Però al cap de cinc mesos es va quedar sense feina i va tornar al Senegal, i aquest cop s’hi va quedar uns mesos. Quan feia tres o quatre mesos que hi era em vaig quedar embarassada i vam decidir casar-nos i venir els dos a Catalunya. Vaig aterrar embarassada de vuit mesos! A mi sempre m’ha agradat viatjar, anar d’un lloc a l’altre. Des dels 12 anys que em guanyo la vida. La meva família es va prendre bé la meva decisió, tots menys la meva àvia. A ella li sabia greu que marxés, perquè no coneixia gaire el noi. Ara faig pràctiques de perruqueria en una acadèmia de Barcelona”.

Li truquen des del Senegal: la nostra conversa telefònica s’acaba. Dies més tard li escric un missatge, vull tornar a parlar amb ella. La impaciència em domina i acabo per escriure-li una pregunta: com funciona, el ritual de pas entre les dones dioles? Hi ha circumcisió femenina? L’Ernestine no em respon i dono per fet que l’he ofesa. L’endemà em truca l’Adeline.

ADELINE: “No em vaig sentir com una immigrant en cap moment, perquè em vaig casar i vaig venir a Barcelona amb el meu marit, el Bernat. Ell no va venir a la trobada perquè el vaig deixar amb les criatures. En Bernat estava de servei social per evitar fer la mili, ell va ser dels últims a qui li tocava fer-la, però en lloc d’això va venir a Casamance amb els missioners escolapis. Jo tenia setze anys i estudiava sisè de primària a l’escola privada dels escolapis. Era l’any 1997 i jo anava anys endarrerida a l’escola, perquè els professors havien marxat de la Casamance a causa del conflicte.

Llavors ja havia anat a fer de minyona durant un parell d’anys a Ziguinchor, la capital de la Casamance. Però jo volia estudiar, i per això vaig tornar al poble i vaig mentir sobre la meva edat, perquè si no, no m’haurien permès continuar els estudis. Sempre he treballat de dependenta de botigues, i també m’he format com a tècnica d’educació infantil. Per incorporar-me em demanen el nivell C de català, i ara estic fent el curs per aprovar l’examen a Badalona [li comento que no tindrà gaires problemes, perquè el seu nivell oral de català és excel·lent]. Quan vaig arribar a Catalunya tot era diferent, però la família d’ell em va rebre amb els braços oberts, mai no m’ha faltat escalfor. El problema és l’enyorança... per mi enlloc estàs millor que allà on tens les teves arrels”.

—Què vol dir per tu ser diola, Adeline?

—Crec que el que tenim en comú tots els dioles és que som molt acollidors. A la zona de Cassa d’on vinc, a la Baixa Casamance, és diferent a altres zones més musulmanes, perquè hem tingut una educació més oberta. Els musulmans són més respectuosos i els ensenyen a callar sempre. Jo sempre he contestat per tot. Recordo que, de nena, a la Casamance m’enfadava si havia de fer coses que els nens no havien de fer. El meu pare i el meu avi eren animistes, però la meva mare és cristiana, i a casa meva sempre hem viscut les dues coses. Els diumenges anem a missa i quan tornem ens ajuntem amb els veïns per fer el sacrifici d’un animal i compartir-lo entre tots en un lloc concret.

—Parla’m de la circumcisió.

—Abans es feia al bosc, en grup i amb un mateix ganivet. Durant més de dos mesos ningú sabia si els nens havien sobreviscut o no la ferida, fins que passat aquest període de temps les dones s’apropaven i deixaven roba fora de les tendes on hi havia els nens recuperant-se. És tabú que les dones i mares vegin la circumcisió dels nens, i la separació encara es fa ara, als hospitals. Si un dels nens havia mort, la roba que li havien portat es penjava damunt d’un arbre sec decorat, i quan la família del nen reconeixia la roba del seu fill havia de callar, dissimular el dolor per la pèrdua. Tot i que ara les circumcisions es fan sobretot a l’hospital, jo he vist la roba penjada d’un arbre, ho vaig veure el 2013. En aquest cas el nen no havia mort per infecció sinó per malaltia, perquè el tall no es feia amb la mateixa fulla. Va ser molt dur.

—I la circumcisió femenina?

—Es practicava molt a pobles petits de Gàmbia. Jo no sabia que això es feia fins que vaig sentir que una noia mandinka que vivia a casa nostra i que tenia una filla va dir no sé què d’endur-se-la al poble. Em vaig enfadar molt amb ella quan ho vaig saber, però ella va fer-ho igualment: va portar la seva filla i la va fer mutilar. És important parlar-ne, d’això.

—I aquesta mare mandinka que va fer mutilar la filla vivia amb la teva família? Qui era?

—Des d’aquí costa molt d’entendre, però allà, si hi ha un sostre sota el qual dormir, la gent hi dorm. No cal conèixer gaire la gent per viure-hi. Si hi ha menjar per tothom, n’hi ha; jo mateixa vaig viure una llarga temporada a la casa d’una tieta a un altre poble, quan vaig voler estudiar.

Abans de penjar l’Adeline m’explica perquè l’Ernestine no m’ha respost el missatge sobre l’ablació, ni tampoc cap altre missatge escrit: tot i que parla català molt bé, l’Ernestine no sap ni llegir ni escriure, ni en català ni en cap altra llengua. “Ella a la Casamance no va continuar a l’escola, jo vaig estudiar perquè volia estudiar, ningú m’hi va obligar, [...] però ella no. Per això cada missatge que li enviaves havia de passar per mi”.

IV. Haruna

Vaig a la bugaderia del carrer Robadors 13. L’Haruna plega roba i un parell de treballadors joves l’ajuden. A la bugaderia ell és l’únic diola, la resta són mandings. L’Haruna té 45 anys i en fa gairebé 30 que viu a Premià de Mar. Quan va deixar el seu Fogny natal tenia quinze anys i li va dir a la seva mare que marxava fora un temps. Ara només la veu un cop l’any, quan té ocasió d’anar a Gàmbia de vacances. “Si el meu pare hagués estat viu, ell no m’hauria deixat fer-ho”. De vuit germans, l’Haruna és l’únic que ha emigrat i que s’ha instal·lat a Europa, però diu que no envia diners a ningú de la seva família excepte a la seva mare (i quan ho diu riu, com si aquesta fos la seva debilitat). L’Haruna té una bicicleta cara i bona. Cada dia, si el temps acompanya, es desplaça de Premià de Mar al Raval amb la bicicleta. Parla un castellà molt fluid, però ni tan sols hem provat de parlar en català. Em confessa que un dels primers obstacles que va tenir quan va arribar va ser distingir una llengua de l’altra.

—Vaig aprendre castellà gratis en una escola, però de català ningú me’n va ensenyar.

—I preserves la cultura diola amb els teus fills?

—La petita encara parla mandinka, però no parla diola. I el meu fill gran, res de res. Paso de todo, la verdad.

L’Haruna té un fill i una filla de dones diferents, la primera basca, la segona alemanya: “Només vaig provar el matrimoni una vegada, perquè això de casar-se fa que et vulguin només per elles, canvia la relació. A més quan s’acaba has d’anar a veure advocats, mucho papeleo”. Li pregunto quin any va arribar a Catalunya i em diu que probablement ell va arribar a Catalunya abans que jo nasqués. Va arribar va en avió, perquè aleshores no hi havia el flux d’immigració que hi ha ara i no calia venir amb pastera ni aprovar cap examen de llengua. Abans de venir a Europa va viatjar a Nigèria per treballar de paleta, perquè necessitava guanyar diners pel viatge. Mentre l’Haruna plega roba, un dels nois que l’ajuda entra al magatzem i surt amb una olla gegant d’arròs que es menjaran entre tres o quatre. M’ofereixen que mengi amb ells a la rebotida de la Bugaderia, però l’Haruna prefereix dinar al Foni i jo l’acompanyo.

“Aquí és difícil seguir la tradició musulmana fil per randa, perquè per resar has de parar de treballar, i si ho demanes al teu cap, és fàcil que et faci fora!”. L’Haruna no té aquest problema, perquè és amo dels seus dos negocis

De camí al Foni l’Haruna s’atura a una carnisseria halal per comprar un pit de pollastre que es cuinarà al restaurant. L’Haruna també és propietari del Foni. Cada matí s’apropa al restaurant, prepara els dinars i se’n va a treballar a la bugaderia, al carrer Robadors. “Els meus besavis no eren musulmans, perquè tradicionalment l’islam no és la religió dels dioles [...] Tot el que mengem és halal, però aquí és difícil seguir la tradició musulmana fil per randa, perquè per resar cinc cops al dia has de parar de treballar, i si ho demanes al teu cap, és fàcil que et faci fora de la feina!”. L’Haruna no té aquest problema, perquè és amo dels seus dos negocis. Primer va venir la bugaderia. Durant molt de temps el negoci va anar bé, perquè molts pisos del Raval no tenien aigua corrent, només dipòsits d’aigua, i això empenyia més gent a la bugaderia. L’any 2009 la cosa semblava que anava de baixa i l’Haruna va obrir el Foni a pocs carrers del seu primer negoci. Ara obre el restaurant a mig matí i no tanca la bugaderia fins a les vuit del vespre.

—Com has viscut els canvis del barri?

—Els edificis del Raval han canviat, però la gent és la mateixa.

Li parlo de la trobada de casamancesos, li pregunto si està a favor de la causa. “No estic a favor de la causa de la Casamance, ni tampoc de la independència d’aquí. Quants policies van morir per ETA? Si Catalunya guanyés la independència, després vindria el País Basc i Espanya acabaria dividia en quatre, no tindria sentit. El que sí que defenso és que els catalans han de gestionar els diners propis. Això d’ara és com si jo t’hagués de donar el que guanyo a la bugaderia perquè tu després me’n tornessis una part: és absurd”.

Entrem al Foni, i el noi de la barra de sempre em diu que la millor manera de saber-ho tot sobre els dioles és buscar-me un xicot diola. Ell és nebot de l’Haruna i també és diola, però assegura que no pot fer la funció de xicot-instructor perquè té una dona que l’espera a Gàmbia. L’Haruna entra a la cuina i mentre xerrem ell comença a fregir el pit de pollastre que ha comprat. “A l’Àfrica sovint es menja en grup, i tothom menja d’un sol recipient gran. Sovint els homes mengen per una banda i les dones per l’altra, quan hi ha molta gent junta, però no sempre és així. [...] Saps? Es pensen que venim aquí a buscar menjar perquè a l’Àfrica passem gana. No és que ens falti menjar, allà, però venim a buscar una vida millor”. Xarrupo una beguda a base de gingebre típica de Gàmbia i del Senegal i quan el menjar està llest l’Haruna em posa un plat davant; també n’ha fet per mi, tot i que li he dit que venia dinada.

—Textualment diola significa “si em dones una cosa bona, te’n dono de millors”; l’altra cara de la moneda és que si fas beure sang a un diola, el diola et farà beure la mateixa quantitat de pus.

“Et donaven feina però no et donaven allotjament. Recordo que la primera nit un altre africà em va recomanar que, si tenia diners, em comprés un sac de dormir, i al principi no ho vaig entendre. A Gàmbia és inconcebible que algú es quedi sense un lloc on dormir”

“Quan vaig arribar a Catalunya vaig fer la temporada de la poma tres anys seguits”. Un altre home diola del bar fica cullerada a la conversa, i ell i l’Haruna recorden els anys que van fer junts la collita a Lleida, a ple hivern i a canvi de 12 euros al dia. “Et donaven feina però no et donaven allotjament. Recordo que la primera nit un altre africà em va recomanar que, si tenia diners, em comprés un sac de dormir, i al principi no ho vaig entendre. A Gàmbia és inconcebible que algú es quedi sense un lloc on dormir, però Europa és tota una altra cosa”. Durant aquells primers tres anys, quan la temporada de la poma s’acabava, l’Haruna tornava a Premià i es dedicava a recol·lectar pinyes femella per extreure’n els pinyons, que venia a canvi de 50 euros diaris a una cooperativa de Premià de Dalt. A Gàmbia, la família de l’Haruna s’ha dedicat sempre al cultiu del cacauet, que és costós i a la llarga surt poc rendible [però sortia molt rendible a l’estat colonial francès]. “Soc un agricultor, i ara estic pensant de tornar a Gàmbia, perquè hi ha més opcions de conreu que abans. [...] Aquí tenir un negoci surt car, a Europa pagues fins i tot la mort; a l’Àfrica paguem poca cosa. De fet, comparat amb les factures i els impostos que cal pagar aquí, allà no paguem res. El que et costa mantenir un treballador aquí és el mateix que et costa mantenir-ne quatre a Gàmbia”. Però la dona de l’Haruna, que treballa d’administrativa a Sabadell, no vol anar a viure a Gàmbia: “Ella diu que la sanitat allà no és tan bona, i és veritat, però jo li dic que també tenim clíniques privades. No vull envellir aquí, perquè aquí siguis blanc o siguis negre acabes els teus dies en una residència. Ho sacrifiques tot pels fills i després no tenen temps ni ganes de cuidar-te”.

Els antropòlegs occidentals deien que les societats animistes segmentades no tenien sentit de la política, parlaven de societats anàrquiques. Per Hegel la modernitat política passava per l’estat, que és fruit del monoteisme abrahàmic i que per tant es reprodueix tant en el món occidental com en el món àrab. Des del prisma del monoteisme abrahàmic, els occidentals van argumentar que totes les religions que no eren monoteistes no eren modernes. La llei és una invenció jueva, Moisès és el fundador de la llei. I l’estat es funda amb base a la llei, la invenció monoteista jueva. Per què els occidentals van considerar que les societats no jeràrquiques i no monoteistes sense estat central no eren modernes? Aquest va ser l’error de la seva anàlisi, un error que ha estat ratificat per altres antropòlegs africans i també occidentals com Pierre Clastres, el llibre paradigmàtic del qual és La societat contra l’estat. Clastres partia de l’exemple d’uns indis caçadors del Paraguai, i durant el seu treball de camp va descobrir que l’ordre polític dels indígenes americans era diferent al del monoteisme occidental (però que, malgrat ser diferent, existia). Clastres va demostrar que les estructures polítiques canvien d’una societat a l’altra, i una de les seves idees fonamentals és que la guerra permanent impedeix la creació de l’estat. És interessant, perquè a casa nostra ens trenquem la cara els uns als altres sovint. En efecte, que hi hagi conflicte impedeix la construcció d’un estat centralitzador fort i dominador. En el cas estudiat per Clastres, la centralitat residia en la llengua, la llengua era l’equivalent a l’estat: la llengua era circular, tothom prenia la paraula i la decisió era col·lectiva; a partir del moment en què la paraula circula no hi ha líders absoluts. Si una societat té un fort sentit democràtic, rarament hi haurà centralitat (en nom de Déu jo us manaré a tots). El llenguatge és l’estat.

Conversa amb Apakna, diola, doctor en filosofia i dirigent del cercle d'intel·lectuals del partit casamancès MFDC.



1El primer MFDC es va fundar l’any 1947 i va ser un dels primers partits del Senegal.

(L'elaboració d'aquest reportatge ha comptat amb el suport de la direcció general d'Acció Cívica i Comunitària del departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya i de la direcció de Justícia Global i Cooperació Internacional de l'Ajuntament de Barcelona.)