Dossier
Kurds a Barcelona: la nació gairebé invisible
— Què vol dir la paraula “narin”, Aziz?
— Narin és una rosa vermella que només creix en una muntanya del Kurdistan; la paraula narin apareix en moltes cançons d’amor kurdes. És un nom de dona.
Al Narin, la clientela coneix bé als amos. Uns adolescents d’origen marroquí entren i surten del local i parlen mig en castellà mig en àrab amb l’Aziz, que va poder instal·lar-se a Barcelona ara fa setze anys amb l’ajuda del Gani. Als divuit anys, l’Aziz tenia clar que volia deixar casa seva per estudiar i buscar sort fora del Kurdistan Occidental, o sirià: a diferència d’altres membres de la seva família, ell tenia document d’identitat sirià, però com que era kurd i no estava afiliat al partit Baas el feien repetir de curs una vegada rere l’altra. A Rússia, l’Aziz va aprendre rus i va cursar un any de farmàcia, però feia dos anys que l’URSS havia caigut i la situació econòmica era molt dolenta. L’any 93 l’Aziz va tornar a Qamislo, i durant el temps que va estar-s’hi es va prometre amb una noia. Abans de demanar i aconseguir el visat d’estudiant a Espanya, l’Aziz va provar sort a Alemanya, on viu encara ara el seu pare. Però el país no li va agradar i l’any 2001 va aterrar a la casa i al local Narin del seu cosí Gani. Va entrar a estudiar música al Liceu a mitja jornada, igual que havia fet el seu parent, i la resta del temps treballava al Narin, com continua fent ara. Ell i la seva dona van passar quatre anys separats per molts quilòmetres, perquè el visat d’estudiant no li donava dret a la reagrupació familiar. Al Kurdistan la seva dona era professora d’àrab, però des que és a Catalunya fa de mestressa de casa. Ella i l’Aziz viuen a Cerdanyola i tenen dos fills. L’Aziz em diu que, si no fos per la guerra de Síria, ell ja fa temps que hauria tornat a Qamislo. Li dic que la guerra contra Estat Islàmic ha acabat, però em respon que això no li serveix perquè encara mana el partit de sempre: el Baas de Bashar al-Assad.
—Tornaràs quan hi hagi un Kurdistan lliure, Aziz?
—El Kurdistan lliure només és un somni...
“Els rebels són valorats a tots els contes i cançons kurdes, perquè en la cultura kurda es valora el fet de no acceptar la dominació: el problema dels kurds no és que vulguem tenir un estat, sinó que no volem estats”
Es creu que els més de 30 milions de kurds que hi ha al món tenen 3.000 anys d’història, i l’àrea geogràfica del Kurdistan coincideix amb la de l’antiga Mesopotàmia, avui oficialment dividida entre Síria, Iraq, Turquia i l’Iran. També hi ha kurds a Israel i a Armènia, on als anys 20 del segle passat, quan Armènia pertanyia a l’URSS, es va emetre el primer programa de ràdio en llengua kurda. Els armenis no tenen els kurds en gaire estima, perquè alguns dels seus líders tribals van participar activament en el genocidi armeni liderat per l’Imperi otomà. Amb la fi de la Gran Guerra, la caiguda dels otomans i el repartiment de l’Orient Mitjà entre francesos i britànics, l’emancipació del Kurdistan semblava a tocar. Després de la Segona Guerra Mundial, l'organització del JK (Komala-i Jiyanawi, o Comitè pel Renaixement del Kurdistan) liderada per Qazi Muhammed va instaurar la República de Mahabad, a l'actual Kurdistan iranià. Després de fugir del Kurdistan iraquià, Mustafa Barzani i els seus guerrers peixmerga es van aliar a la República de Qazi Muhammed, de la qual Barzani va ser nomenat ministre de defensa. Però, al llarg del segle XX, els kurds s’han vist implicats en els interessos geopolítics i petrolífers dels governs estatunidencs, soviètics, turcs i baasistes. Els moviments de kurds refugiats i la revolta peixmerga clandestina a les muntanyes del país, que només és pla en la banda occidental (Síria), han estat gairebé una constant des d’aleshores. El Kurdistan no està industrialitzat, però amb la mecanització la feina al camp s’està acabant i molts kurds joves emigren a les grans ciutats. La Dılan, kurda de Turquia, assegura que només a Istanbul hi ha entre 3 i 4 milions de kurds, i segons el sociòleg kurd iranià Massud Dryazi, prop d’un altre milió de kurds viuen (i amaguen la seva identitat kurda) a Teheran: “L’administració, la policia, el professorat, els treballadors dels bancs a l’Iran... no són kurds. Els rebels són valorats a tots els contes i cançons kurdes, perquè en la cultura kurda es valora el fet de no acceptar la dominació: el problema dels kurds no és que vulguem tenir un estat, sinó que no volem estats”.Els kurds són víctimes de les polítiques estatals que els neguen l’existència nacional mateixa, els dificulten l’accés a l’educació superior, a les feines ben remunerades i a la política. Segons m’explica la Dılan, al Kurdistan del Nord, o turc, l’exèrcit d’Erdogan ocupa un 20% de la seva ciutat, Amed (Diyarbakır en turc), i d’altres localitats kurdes, que en més d’una ocasió han estat bombardejades per l’exèrcit turc “accidentalment”. Avui en dia, des d’Europa associem els kurds amb conceptes concrets: amb l’il·legalitzat Partit de Treballadors del Kurdistan (PKK) fundat per l’empresonat Abdullah Öcallan a Turquia, amb els guerrillers peixmerga del nord de l’Iraq, o amb les dones combatents contra l’Estat Islàmic. També els relacionem amb la ideologia federalista democràtica i feminista combinada amb una tradició “tribalista” —tot i que, com apunta en Massud, sovint la idea dels kurds com a poble “tribal o primari” és utilitzada pels estats que integren part del Kurdistan dins les seves fronteres.
“Jo feia entrevistes a Diyarbakir amb gent que tenia pare àrab i mare armènia, i s’identificaven com a kurds, i a més els kurds ho acceptaven. Les tribus kurdes no es construeixen segons una relació de sang: més aviat és una col·laboració sociopolítica i econòmica: tu pots ser àrab i formar part d’una tribu kurda. Hi ha zones en què les diferents identitats han d’organitzar-se, i no és tan important que tinguis orígens armenis, o àrabs”, em diu en Massud. Més enllà de l’Orient Mitjà, els kurds també són una comunitat en diàspora i els podem confondre fàcilment amb els àrabs o amb els turcs. A Europa, molts d’ells i elles es dediquen a l’hostaleria però també a professions qualificades, acadèmiques i artístiques. A Barcelona he conegut el Gani Mirzo i l’Aziz, músics i restauradors; l’Amina Hussein, periodista; el Massud Dryazi, sociòleg i poliglot erudit; l’Anwer Hama, enginyer i també activista i artista a estones mortes; la Bahar Munzir, activista pels drets de les dones al Kurdistan del Sud, o iraquià; la Dılan, professora d’anglès i de kurd que no vol que reveli el seu nom real per por a les represàlies de Turquia. Tots ells, especialment elles, estan polititzats en major o menor mesura: la situació precària dels kurds al seu país d’origen els empeny a tenir una consciència clara de la seva identitat.
En Gani i l’Aziz són kurds de la ciutat de Qamislo, al Kurdistan sirià. Tot i que les xifres són incertes, el sociòleg i professor Massud Dryazi creu que a Barcelona ciutat hi ha només una vuitantena de kurds. La dada és difícil de contrastar, perquè la seva situació de nul·la o escassa oficialitat i reconeixement institucional dins el seu país d’origen es reprodueix quan es converteixen en migrants: els kurds que es registren a casa nostra no ho fan com a kurds sinó com a armenis, com a iraquians, com a sirians, com a turcs o com a iranians. Segons la Secretaria d’igualtat, Migracions i Ciutadania, unes 8.000 persones d’origen iraquià, sirià, turc, iranià i armeni resideixen actualment Catalunya, 7.000 de les quals a l’àrea metropolitana de Barcelona. Però aquesta dada ens dóna molt poques pistes sobre la xifra real de kurds, perquè només un percentatge baix (entre el 7 i el 20%) de les persones d’aquestes diferents nacionalitats són kurdes.
En Massud fa dos anys i mig que viu a Barcelona, és sociòleg especialista en moviments nacionalistes i treballa de professor a l’Autònoma i a la UB. Parla sis llengües i tres dialectes kurds, i durant un any va fer classes de kurd a una vintena de catalans que hi estaven interessats. A diferència del que passa a París, que acull fins a 90.000 kurds de totes les regions, el nombre de kurds a Barcelona i al Principat és baix i no estan agrupats en associacions. Potser per això, un conegut d’en Massud, l’Anwer Hama, kurd iraquià enginyer i resident a Barcelona des de fa vuit anys, ha obert un grup de Facebook de kurds barcelonins: ell i l’Amina Hussein, periodista casada amb el Gani Mirzo, també aspiren a crear una casa kurda de Barcelona algun dia.
Massud Dryazi. / Imatge: Júlia Bacardit“De nena, venien a casa dels meus pares i miraven de fer classe del kurd per tots els nens del poble. Ho feien d’amagat: si els haguessin descobert, haurien mort la meva família sencera”
“L’altre dia vaig veure un vídeo que em va recordar molt la meva infantesa. Dormíem sense sopar i anàvem a escola sense haver menjat”. M’ho explica la periodista kurda d’origen sirià Amina Hussein. És la parella de fet del Gani Mirzo, que és cosí germà del seu pare i va ajudar-la a instal·lar-se a la ciutat. Va arribar a Barcelona l’any 2006, i en feia tres que esperava fugir de casa seva per estudiar: “Allà no teníem la nacionalitat siriana, i només podíem acabar el batxillerat. Accedir a la universitat estava prohibit, perquè el primer que et demanaven era el document d’identitat, i tot el que tenim més de 300.000 kurds sirians és un full en blanc amb la data de naixement, la fotografia i la firma d’un funcionari de l’Ajuntament”. L’Amina, que està graduada a la Universitat Pompeu Fabra i es dedica a fer traduccions del kurd al català i al castellà, m’explica que a casa seva, a la ciutat de Qamislo, no podia parlar la seva llengua ni a l’hora del pati, tot i que la immensa majoria de residents eren kurds: “Quan era nena, els membres del Partit Demòcrata Kurd (PDK) venien a casa dels meus pares un parell de cops la setmana, i sempre miraven de fer alguna classe del kurd per tots els nens del poble. Ho feien d’amagat, perquè si els haguessin descobert, haurien mort el meu pare, les meves germanes, la família sencera”. Malgrat els riscos, l’Amina em diu que la seva mare mai no es va oposar a la possibilitat que ella lluités a primera línia en favor de la causa kurda.Els seus pares són refugiats a la ciutat kurda de Batman, a Turquia, i l’Amina no es pot arriscar a tornar a visitar-los: com a periodista en favor de la causa kurda, té un perfil massa activista. “Vaig arribar a Barcelona el 2006 i vaig demanar asil polític. Tres anys més tard me’l van denegar, i l’advocat em va dir que la meva condició era d’apàtrida. Vaig passar cinc anys a Barcelona sense documents, un cop gairebé em paren: l’aspecte físic et delata. Tenia dos nois negres davant meu i els van parar. Allà vaig tenir por; encara no havia començat la guerra de Síria i em podien deportar, tot i que no tenia cap document que acredités que jo venia de Síria. Però vaig tenir sort: mai no em van denunciar”. L’Amina m’explica que, al principi de la guerra de Síria, cada dissabte hi havia una manifestació en contra el règim de Bashar Al-Assad a Barcelona, que ella considera la seva segona ciutat. En una d’aquestes mobilitzacions es va fer amiga d’un activista sirià àrab. En una conferència posterior en què participaven tots dos, l’Amina va començar per explicar que el Kurdistan està dividit entre quatre estats, entre ells Síria: “Ell em va interrompre per dir que no hi ha kurds a Síria. Com que no? Jo vinc d’allà. I apareixem en llibres escrits fa milers d’anys. Em va acusar de posicionar-me a favor del règim sirià, però els kurds som els qui més l’hem patit”.
Síria i l’Iraq són estats creats després de respectivament, la Segona i la Primera Guerra Mundial, i els turcs fa més de 500 anys que van instal·lar-se a Anatòlia. Síria i Turquia neguen encara ara que els kurds siguin originaris dels seus països, i els tracten de migrants.Després del 1961 —16 anys després de la descolonització de Síria per part dels francesos— fins a 150.000 kurds es van quedar sense document d’identitat i no eren considerats ciutadans de Síria. Des d’aleshores fins a l’any 2011, la xifra de kurds sirians indocumentats ja havia ascendit a 400.000. Al mateix temps, el govern sirià desplaçava àrabs a les zones kurdes. Quan va marxar del país, l’Amina no tenia documents. L’Aziz, en canvi, sí que tenia documentació siriana, tot i que no tots els membres de la seva família en tenien. Per als kurds sirians, tenir o no tenir documentació és qüestió de sort i de contactes: si tens un amic àrab o kurd col·laboracionista, o si pagues més del compte a qui toca, pots aconseguir els papers. Si no, no. En Massud m’explica que, per coses com aquestes, alguns kurds opten pel col·laboracionisme amb l’estat: “Es reuneixen amb agents de l’ordre a canvi de diners dos cops per setmana i ho amaguen a la comunitat kurda. Quan surten de la reunió s’amaguen amb la cara tapada perquè els veïns també kurds no els reconeguin com a traïdors. Ser un traïdor et porta avantatges: fas només un any i mig de servei militar, cada mes et paguen 20 euros, tens facilitats per aconseguir la targeta sanitària i la via lliure per entrar a la universitat. Potser per demostrar que no van en contra dels kurds, sovint vesteixen més com a kurds i defensen més la seva cultura kurda que la resta de kurds, encara que sigui paradoxal: la diferència és política, no cultural. No es pot resumir només entre guerrers i traïdors, de vegades la gent no té altra opció”.
“Després de la guerra a Síria, la situació dels kurds allà és millor”
“Després de la guerra a Síria, la situació dels kurds allà és millor”, em diu el Gani. Ara que la guerra contra Estat Islàmic ha acabat, amb la col·laboració molt activa de milicians (i moltes milicianes) kurdes, les classes en kurd s’han pogut reprendre després de molts anys. Sovint, el que desestabilitza les polítiques estatals afavoreix la causa kurda. Arran de la invasió de Kuwait que el president baasista iraquià Saddam Hussein va liderar l’any 1991, per exemple, el Kurdistan iraquià va aconseguir guanyar la seva pròpia autonomia. Els darrers temps, la guerra de Síria ha donat un major protagonisme als kurds i sobretot a les kurdes: al Kurdistan sirià, o Rojava, entre el 30% i el 60% —depenent de les fonts— de combatents contra Estat Islàmic eren dones, i també ho són algunes líders polítiques del moviment.Tot i que els relats fundacionals sobre qualsevol nació sempre tenen un component ideològic, en Massud Dryazi m’explica que la hipòtesi més estesa vincula els kurds amb l’antic imperi dels medes, derrotats pels perses fa 3.000 anys. Els kurds són un dels pobles més antics de l’Orient Mitjà, però no tenen estat i la seva llengua només és reconeguda a escala estatal al Kurdistan iraquià, la terra de l’Anwer Hama. L’Anwer és enginyer però també dibuixa, escriu, canta. És conegut d’en Massud Dryazi i l’Amina, i té un passat com a activista comunista al Kurdistan iraquià. Va instal·lar-se aquí per amor a una catalana, i quan va arribar ja havia viscut a París. Fa vuit anys que és a Barcelona i el dia que el visito té una convidada especial, la Bahar Munzir. És una amiga dels seus anys d’activisme comunista al Kurdistan del Sud i ha vingut per fer una conferència al CIEMEN sobre la seva organització feminista a la ciutat dels dos, Silêmanî (Sulaymaniyya en àrab). A casa seva, prop de Gràcia, l’Anwer té una bona biblioteca i algunes especialitats kurdes que la Bahar li ha portat des del Kurdistan: el kesk, un formatge deshidratat, i uns dolços a base de mora i fruita secs típics de Silêmanî.
“No hi ha un ‘Kurdistan iraquià’. Només hi ha un Kurdistan.” A la Bahar, l’expressió “Kurdistan iraquià” li desagrada, com desagrada també a l’Anwer i a tants kurds de la seva zona. L’any 1997, la Bahar va haver de refugiar-se a Noruega per amenaces, però pocs anys després va tornar al seu país. Entre cotxes i avions la Bahar ha tardat 26 hores per viatjar de Silêmanî a Barcelona, sobretot perquè l’aeroport internacional d’Erbil, capital del Kurdistan iraquià, està tancat com a “càstig” de turcs i iraquians pel referèndum d’independència que els kurds de la zona van celebrar el passat 25 de setembre per iniciativa del líder kurd conservador Massud Barzani. Com a feminista revolucionària, a la Bahar no li agrada Massud Barzani, però aplaudeix el referèndum que es va fer i que va desencadenar l’entrada de tropes militars i paramilitars iraquianes a la localitat de Xurmatû (Tuz Khurmatu en àrab). “Vinc d’una família molt política, el meu pare estava al partit comunista, i el meu germà també. La meva família sempre ha estat en contra dels règims baasistes [com el de Saddam Hussein a l’Iraq o el de Bashar Al-Assad a Síria], el meu pare ha estat a la presó tretze vegades per militar al partit comunista. El meu oncle era un guerriller peixmerga, igual que la família de la meva mare; quan jo tenia cinc anys dues tietes meves van anar a la presó perquè el meu oncle era peixmerga i no el trobaven”.
La Bahar ha seguit la línia de la seva família, però s’ha centrat a combatre els crims d’honor que encara avui es cometen contra les dones àrabs i kurdes. Ella i la seva associació feminista van recopilar dades de crims d’honor i van publicar-les. “L’adulteri és molt perillós per a les dones, sobretot a Jordània, que és el país on es cometen més crims d’honor. Però els crims també es produeixen a l’Iraq, i també entre els kurds més conservadors. Des del 2008 al Kurdistan hi ha una llei més dura contra els crims d’honor, però a l’Iraq la legalitat es manté antiga com abans: si una dona és infidel i la maten, el govern posa l’assassí a la presó només durant dos o tres mesos”. Organitzacions feministes kurdes com la de la Bahar han lluitat per tenir una sola llei que inclogui els assassinats d’honor dins la categoria legal d’assassinats, i si han pogut fer-ho amb més facilitat és perquè el govern del Kurdistan iraquià és més lliure que el de Bagdad. La Bahar ha estat amenaçada en diverses ocasions per haver tractat molt de prop casos de crims d’honor. En un dels casos, el pare d’una noia kurda va anar a la presó com a conseqüència de la feina que la Bahar i les seves companyes desenvolupen sobre el terreny i la família de la víctima la va amenaçar de mort: “La mare de la noia estava de part meva, i volia que el marit anés a la presó. Però la resta de la família no”.
El dialecte kurd que parlen l’Anwer i la Bahar és el sorani, que segons en Massud parlen el 60% dels kurds arreu del món. També, però, hi ha el dialecte kurmanji i molts altres, cadascun propi d’una regió concreta del Kurdistan. Els kurds comparteixen, a més de la gastronomia, una literatura i un folklore variat que inclou danses espirituals i festivitats assenyalades, la més important de les quals és la festa d’arribada de la primavera o Newroz. En Massud assegura que els kurds parisencs obren restaurants de cuina kurda, però la majoria de kurds barcelonins que es dediquen a l’hostaleria, com el Gani i l’Aziz, serveixen plats de cuina turca o de l’Orient Mitjà en general. L’Anwer ens ofereix formatges i una selecció de cerveses que ha comprat per l’ocasió i agafa un instrument kurd de percussió que té per casa. Els seus dits repiquen contra la superfície del tambor i els cabells de la Bahar es mouen al ritme de la música, repetitiva com els sons xamànics.
—Quina religió segueixes, Bahar?
—Jo cap. I tu? De sis germans que som, només un de nosaltres és musulmà.
La religió no defineix la identitat nacional i política dels kurds: hi ha kurds alevis, iazidites, cristians, jueus, musulmans sunnites i alguns de xiïtes a la banda iraniana. A causa de les invasions àrabs històriques a la regió, la majoria dels kurds són musulmans sunnites, però prop d’un milió de kurds segueixen la fe alevi i la iazidita, connectades al zoroastrisme monoteista propi de l’antiga Pèrsia. Tot i que hi ha kurds conservadors que segueixen l’islam polític, la majoria de kurds viuen la religió de manera poc ortodoxa i segueixen una tradició més mística, o sufí, de l’islam. Segons en Massud Dryazi, els missioners europeus als segles XVIII i XIX ja explicaven que les zones kurdes eren diferents: hi havia zones en què l’emir era una dona. Els califes (o intermediaris amb Déu) d’arreu del Kurdistan poden ser dones.
Fins al 2014, malgrat la guerra civil de Síria, la situació de la Bahar i el seu activisme polític al Kurdistan iraquià van mantenir-se estables. Però a l’agost d’aquell any els combatents d’Estat Islàmic van apoderar-se del poble kurd iazidita de Sinjar i van segrestar més de 5.000 nenes iazidites per convertir-les en esclaves sexuals. “Vam registrar els seus noms. Les noies van anar a parar a altres zones d’Iraq, a Mosul. Algunes d’elles han tornat a casa seva, al Kurdistan, perquè el govern iraquià les ha retornades; però n’hi ha d’altres que han desaparegut i d’altres que no volen tornar al Kurdistan perquè tenen fills dels combatents que van segrestar-les”.
Bahar Munzir. / Imatge: Júlia Bacardit“Les guerrilleres es llevaven a les 5 del matí, esmorzaven, feien bàsquet, música o altres activitats. Després entrenaven i a les 7 anaven al front a matar lluitadors de l’Estat Islàmic”
Li pregunto a la Bahar si alguna vegada ha agafat les armes i em respon que no, però que va ser a amb les guerrilleres de Rojava quatre dies durant la guerra de Síria. “Era molt perillós. Es llevaven a les 5 del matí, esmorzaven, feien bàsquet, música o altres activitats. Després entrenaven i a les 7 anaven al front a matar lluitadors d'Estat Islàmic. Tot eren dones, fins i tot les entrenadores. Tenien contacte amb els homes, sopaven amb ells de vegades, però la líder era una dona; només tenia 24 anys però era molt bona. Li faltaven uns quants dits a cada mà. Les dones de Rojava han canviat moltes coses. Rojava és un cas molt especial, diferent de tot el món; dones valentes que lluiten en contra d’Estat Islàmic. Han canviat la llei, perquè no pots estar a l’exèrcit i lluitar i després acceptar la poligàmia, la desigualtat i els matrimonis prematurs”. La Bahar té clar que Rojava no té res a veure amb el partit de Massud Barzani, que no accepta el lideratge polític ni les guerrilles femenines. Quan la Bahar recorda la seva estada a Rojava, només hi ha una cosa que sembla inquietar-la: “Hi havia noies molt joves. Vaig sentir que eren massa joves, que algunes encara eren nenes”. Li pregunto si mentre va durar la guerra no hauria preferit ser una kurda a la diàspora, com l’Anwer. “El Kurdistan és el meu país. I en moments difícils vols estar amb la teva gent, i canviar la teva societat, en especial els drets de les dones. Per mi no és una feina, és un objectiu vital. Quan vam començar a la militància, la situació entre homes i dones era molt injusta: assassinats, poligàmia, la llei de la xaria. Quan vaig tornar de Noruega vaig sentir que el Kurdistan era el meu lloc, i que volia ajudar les dones i lluitar per la igualtat”.La capital del Kurdistan del Nord —el de Turquia— és Amed, o Diyarbakır en turc, i aquesta és la ciutat de la Dılan, una professora d’anglès i de llengua kurda que resideix a Barcelona des de fa un any. El seu nom autèntic no és Dılan, però té por de govern de Turquia. La història de la seva fugida es remunta a l’any 2015, quan uns manifestants que havien sortit als carrers d’Ankara per reclamar la pau van ser atacats per Estat Islàmic; lluny d’ajudar als manifestants, la policia turca va agredir-los. Per aquest motiu, la Dılan va fer tres dies de vaga de l’escola on treballava de professora d’anglès; l’havien avisada que no ho fes, però ella i altres companys van fer vaga. Ni ella ni els seus companys van tenir cap represàlia fins al 15 de juliol del 2016, quan es va produir l’intent de cop d’estat contra Erdogan a Turquia. Arran d’aquest fet, molts soldats van ser executats i centenars de periodistes i escriptors van ser empresonats. La Dılan, com molts altres treballadors públics que havien fet vaga l’any anterior, va perdre la feina durant tres mesos. Passats tres mesos van readmetre-la: li van dir que legalment tot estava en ordre. Però després del cop d’estat fallit la Dılan ja no volia quedar-se a Amed i va voler viatjar cap a Barcelona, on residia la seva parella. A l’aeroport la van aturar: li van dir que havia d’esperar encara 20 dies per sortir de Turquia. Per sortir d’aquesta situació, la Dılan va casar-se, i ara fa un any que està instal·lada a Barcelona i que fa classes particulars d’anglès i també de kurd, que oficialment no s’ensenya a cap escola de Catalunya.
“Sóc kurda, el meu país està ocupat, cremen els meus pobles. Els soldats turcs abusen de les kurdes guerreres, les despullen, les fan passejar pels carrers i després pengen la imatge de les dones despullades a les xarxes socials. Tot el que et dic és real, t’ho puc demostrar. Moltes amigues meves van prendre la decisió d’anar a primera línia. Quan estudiava a la universitat, l’any 2011, després d’un bombardeig de l’exèrcit turc a un poble kurd de la frontera que després va resultar ser un accident, quinze estudiants de medicina i d’altres disciplines van decidir unir-se al PKK”. La Dılan no és del PKK però n’és simpatitzant, i el govern turc n’està al corrent. Per això prefereix no utilitzar les xarxes socials, ni mostrar la seva cara. Assegura que tornar a Turquia li pot implicar l’entrada a presó: pel fet de ser kurda ja és sospitosa de terrorisme. Avui, a Turquia, no hi ha cap tipus de servei en kurd. Fins als vint-i-pocs, quan va ingressar a la universitat, no va poder llegir i escriure en kurd. Als 6 o 7 anys l’escola va passar a ser en turc, i ella no l’entenia: el kurd és una llengua indoeuropea, i el turc pertany a la família turquesa: “No és com el català i el castellà, et costa anys aprendre la llengua. Al Kurdistan el nivell d’educació és molt baix, perquè no és en la nostra llengua materna. No és fàcil arribar a la universitat”.
“L'associació on ensenyava kurd va tancar, locals d’homosexuals alternatius i contraris al govern també van tancar. Vaig perdre la feina i l’associació en el marge d’una setmana. Per a molta gent això va tenir conseqüències psicològiques, i algunes persones es van suïcidar”
Quan la Dılan estudiava va apuntar-se a classes nocturnes d’una associació kurda per aprendre a llegir i escriure en kurd, però arran del cop fallit contra Erdogan, les associacions prokurdes i feministes han hagut de tancar. “La meva associació on ensenyava kurd va tancar, locals d’homosexuals alternatius i contraris al govern també van tancar. Vaig perdre la feina i l’associació en el marge d’una setmana. Perds el lloc on anar, perds l’associació on lluites, perds la feina. Per a molta gent això va tenir conseqüències psicològiques, i algunes persones que eren menys activistes es van suïcidar a causa d’això”.—Quines dificultats implica ser dona al Kurdistan de Turquia?
—No és fàcil. El patriarcat et dicta com et vesteixes, com i quan camines pel carrer; a la meva ciutat, si ets dona, anar amb bicicleta és una vergonya. Les dones encara són poc al carrer, físicament, perquè són on el rol tradicional de l’islam polític pressuposa que han de ser: a casa. Però la veritat és que això ha canviat molt els darrers deu anys. Ho parlem a les plataformes de dones, a les assemblees. Les musulmanes feministes del Kurdistan ho parlem, la meva mare i la meva germana, que és deu anys més gran, seguien més les normes de l’islam polític que no pas jo: la situació ha millorat. Sabem que tenim la nostra pròpia geografia, la nostra llengua, la nostra identitat. La ciutat s’està polititzant molt, i les dones cada cop en formen més part. Les dones guerreres del PKK que van a la muntanya són un motiu d’admiració i sorpresa, tot i que el moviment del PKK no és nou: fa quaranta anys que existeix.
Deu anys enrere, Turquia mirava d’unir-se a la UE i la situació a la frontera kurda de Turquia era menys violenta i menys opressiva. Durant tot aquest temps, les dones kurdes s’han mogut, i han expressat ben clarament què és ser kurda i el que volen: democràcia federal, humanisme, igualtat. Una de les bases del PKK és la igualtat de gènere, i la Dılan diu que als partisans que no la respecten els fan fora del partit. Tot i així, la Dılan m’explica que a Amed i rodalies segueix havent-hi crims d’honor: “Encara que m’avergonyeixi dir-ho, a la ciutat kurda de Batman, per exemple [on viuen en condició de refugiats els pares de l’Amina Hussein], continua havent-hi molta violència i crims d’honor contra les dones”.
A Catalunya té tots els problemes que té qualsevol migrant, i una de les coses que més troba a faltar és poder parlar la seva llengua. Una de les altres coses que ha afectat la Dılan en primera persona és la islamofòbia mal dissimulada de la seva família política, per més que no hi ha res que pugui identificar-la com a musulmana practicant. “Ser kurda mentre al teu país hi ha guerra i mires d’integrar-te a Europa és complicat. La majoria de gent d’aquí no sap res del Kurdistan. No saben que només a Turquia som 20 milions de kurds i no podem aprendre ni la nostra pròpia llengua, igual que tampoc no saben res de les 5.000 dones massacrades per Estat Islàmic a Sinjar. Saben que hi ha guerra, però no saben gaire més, malgrat la tecnologia i les xarxes socials”. El dia que quedo amb la Dılan, una trucada telefònica interromp l’entrevista: és la seva germana petita, que estudia Dret a Ankara i que li truca per dir-li que el govern espanyol li ha denegat el visat. Les autoritats espanyoles consideren que és “sospitosa”, és a dir que aprofitaria el permís de turista per quedar-se al país. En realitat, la seva germana només volia passar les festes de Nadal amb ella.
—Això és perquè és kurda. Nosaltres no podem fer plans a mesos ni a anys vista.
Després de la conversa amb la Dılan torno al Narin per visitar en Gani i l’Aziz. Els dos són a la barra; la terrassa del bar, a la plaça Castella, és plena. En Gani prossegueix amb les seves opinions sobre la política catalana i espanyola. Diu que totes les ambaixades espanyoles són corruptes, que va tardar deu anys abans de poder instal·lar-se amb una certa estabilitat a Barcelona i que, abans d’arribar on és, ha hagut de fer tota mena de feines. Sis anys després d’arribar a Barcelona, una amiga el va contractar per facilitar-li la residència. No era una feina real. “Les lleis d’aquest país són estúpides. Com més conec Espanya més l’odio, igual que els passa als catalans”.
“La idea dels ‘nous catalans’ és una gran mentida, igual que el lema ‘Refugees Welcome’: són mentides per guanyar vots. És molt difícil passar a ser català, deu vegades més difícil que a Alemanya”
La conversa deriva cap a la figura de Jordi Pujol i la corrupció dels polítics catalans, que ell creu que són tan o més corruptes que els polítics espanyols. “La idea dels ‘nous catalans’ és una gran mentida, igual que el lema ‘Refugees Welcome’: són mentides per guanyar vots. És molt difícil passar a ser català, deu vegades més difícil que a Alemanya: allà et donen un sou, cursos gratuïts de la llengua, un lloc on quedar-te”. Però en Gani es va quedar a Barcelona amb la guitarra flamenca, amb el Narin i un fil de música jazz exquisida que acompanya el girar del kebab i el so de la cafetera. Després l’Aziz, la dona de l’Aziz i l’Amina van seguir el seu exemple. Pel to i la manera que té de queixar-se del país, qualsevol diria que en Gani ha viscut aquí sempre. M’adono que, a ell i a l’Aziz, encara no els he preguntat quina religió segueixen. En Gani ve d’una família musulmana sunnita, però el seu cognom, Mirzo, és d’origen iazidita.—Creus en Déu, Aziz?
—Al principi que vaig venir aquí resava, però ara ja no tinc temps. La religió m’ha ensenyat que no s’ha de mentir, que s’ha d’ajudar; això em van ensenyar els meus pares i això ensenyo jo als meus fills. A ells no vull que els ensenyin res de l’islam a l’escola, ja s’ho trobaran. De vegades sí que parlo amb Déu, li demano perdó o li demano ajuda. Però és entre el meu Déu i jo. El meu Déu és el mateix que el teu, que el dels cristians i el dels jueus. Per això tots els humans som tan diferents i alhora ens assemblem tant, perquè Déu és un gran artista, és un Picasso.
“Jo estic enamorat d’aquest país: no sóc ni refugiat, ni immigrant, ni res d’això. Mai no he acceptat tenir una identitat nacional gaire tancada”
El Gani i l’Aziz, igual que l’Anwer, encara s’expressen millor en castellà que en català. La Dılan encara té dificultats per parlar en castellà, però l’Amina i en Massud s’expressen molt bé en català. Si pogués, l’Amina votaria en favor de la república catalana, però malgrat viure i treballar a casa nostra des de fa anys i tenir una parella de fet que pot votar, ella encara no té dret a vot. Mentre escolto en Gani i l’Aziz recordo les últimes paraules que el Massud Dryazi em va dir abans d’acomiadar-nos: “Jo estic enamorat d’aquest país: no sóc ni refugiat, ni immigrant, ni res d’això. Mai no he acceptat tenir una identitat nacional gaire tancada”.Quan en Massud em va dir això ja feia més de dues hores que parlàvem, i abans de marxar encara va tenir temps de recomanar-me alguns autors kurds, en especial El fusell del meu pare de Hiner Salem. L’he llegit, i jo també us el recomano.
(L'elaboració d'aquest reportatge ha comptat amb el suport de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.)