Opinion

Israel-Palestina: com acabar la història d'un mai acabar

OPINIÓ. 'Què podem fer per a construir ponts al diàleg que dugui a l'entesa entre dos pobles en pugna?', es pregunta Aureli Argemí en aquesta editorial. El president del CIEMEN defensa la necessitat d'implicar-se en el conflicte entre Israel i Palestina tot defensant que 'únicament defensant els drets humans, podem construir la pau, aquí i a tot arreu.'

Aureli Argemí

El conflicte Israel-Palestina ha estat i continua sent, durant el segle XX i començaments del segle XXI, un dels més llargs i plens de crueltat de les últimes dècades en el món. Ara, la guerra ha tornat a aparèixer, però és més que un enfrontament entre exèrcits. D'una banda veiem un exèrcit en tota regla, que ocupa un país ja ocupat i dispara a tort i a dret provocant milers de ferits i una matança indiscriminada de centenars de persones, la majoria indefenses i innocents, dintre d'una mena de ratonera amb les portes de sortida tancades, on hi ha més d'un milió i mig d'homes i dones (Gaza és un terreny de tan sols 460 km2).

D'altra banda, veiem uns resistents que de tant en tant tiren míssils més enllà del mur de separació i causen uns quants morts i ferits (17 morts en tres anys). Tot plegat, és una nova prova que la pau no vindrà per aquest camí. I, a la vegada, és una demostració més que la prepotència d'un Estat es torna a manifestar en respostes o venjances si més no desproporcionades. Encara que aquesta darrera paraula soni, increïblement, a les orelles d'alguns observadors que es diuen objectius, d'exagerada i injusta. Com si per a fer justícia no fos necessari també mesurar la proporcionalitat dels fets que es posen sobre la balança de les accions presumptament delictives, i més encara quan aquestes es donen en el context on uns es distingeixen per ser ocupants i els altres per estar ocupats.

El que està passant aquests dies a Israel-Palestina porta el conflicte a un punt tan complicat i ple de despropòsits que és gairebé impossible d'entendre'n el significat i, sobretot, d'entreveure'n un acabament airós; o sigui, un acabament de pau, aconseguit gràcies a una reconciliació que condueixi, finalment, a la convivència justa entre els pobles de la zona. Dins d'una "terra promesa", que és així com la reivindiquen no tan sols els jueus sinó també els palestins, tots ells convençuts de pertànyer a pobles hereus de les promeses fetes per Javhè o Al·là a Abraham.

En un editorial no disposem d'espai suficient per a valorar, amb els matisos necessaris, qui té o no més raó entre les parts implicades en la contesa. Únicament volem fer-nos en veu alta una pregunta: què podem fer per a construir ponts al diàleg que dugui a l'entesa entre dos pobles en pugna? Davant de les agudes reaccions que ens envolten d'anar a favor d'un i en contra d'un altre, el més fàcil, còmode i egoista, seria el silenci, desentendre'ns d'un assumpte que potser no ens toca de manera directa i que suscita polèmiques apassionades entre nosaltres.

No, creiem que hem de pronunciar-nos, amb la certesa que l'assumpte també ens afecta. Perquè tot el que posa en joc els drets dels pobles és un tema que entra en el nostre terreny i que, consegüentment, ens exigeix prendre posició: en aquest cas, partint dels plantejaments relacionats amb una successió de fets que han marcat la història d'Israel, com a Estat, i de Palestina, com a nació sense Estat, sense oblidar les intervencions de països tercers i les resolucions de l'ONU, la majoria de les quals, almenys les més importants, convertides en paper mullat... I a quina conclusió arribem?

Un exemple proper ens ho explica més que mil paraules: els qui lluitem a favor dels drets dels pobles no hauríem acceptat que per més que l'IRA, des de feia tants anys, matés presumptes enemics d'Irlanda, això hagués justificat la intervenció en massa a Irlanda del Nord de l'exèrcit anglès el qual, amb l'excusa de liquidar l'IRA, s'hagués posat a massacrar la població civil irlandesa. Ho haguéssim trobat no sols desproporcionat, ho hauríem jutjat també com una opció generadora de més violència encara. Potser a la curta o a la llarga hi hauria hagut vencedors i vençuts, però no s'hauria arribat a la pau que ara, finalment, està emergint gràcies al diàleg i a la negociació entre enemics o adversaris. Davant del que ens suggereix aquest exemple, mirant cap a Israel-Palestina hem de tornar a referir-nos al convenciment que no ens cansem de repetir: únicament defensant, sempre, els drets humans, podem construir la pau. Aquí i a tot arreu.

Si l'Estat d'Israel, que es vanta de ser un Estat democràtic de la regió, decideix demostrar-ho, que faci mans i mànegues per a no cansar-se de parar la taula del diàleg i de les negociacions amb els palestins. I que els palestins, que compten, precisament, entre els seus elegits democràticament els qui formen el partit d'Hamàs, s'asseguin al voltant d'aquesta mateixa taula, ja no com un poble vençut o marginat sinó com un poble reconegut que té tot el dret d'emancipar-se i que, per tant, necessita la cooperació de tots els altres pobles i de totes les persones lliures, comprenent-t'hi tants jueus que s'hi senten, igualment, implicats.