El refús a la nostra pertinença a un estat que no considerem com el nostre estat ens situa en un nivell que s'aparta del que l'opinió pública anomenada internacional sol pensar sobre nosaltres, influïda per l'endoctrinament de la majoria de governs establerts, dels grans mèdias que els són afins o els serveixen i per la intel·lectualitat i els partits polítics que en depenen. El nostre discurs ha de tenir molt present aquesta intoxicació però no n'ha de dependre. Ha d'articular-se en una terminologia que no deixi cap espai a la perpetuació d'un statu quo que, per dignitat i coherència amb nosaltres mateixos, no podem acceptar. Hem de dir clarament i en positiu que el nostre discurs vol ser el d'un poble lliure i, per tant, que no ens van les estructures que les institucions públiques europees ens ofereixen per a transmetre les nostres presumptes reivindicacions, com poden ser el Comitè de Regions o l'aplicació de la Carta Europea per a les Llengües Regionals o Minoritàries. No, el nostre discurs mira més lluny, ha de sintonitzar amb els tractats que reconeixen i promouen l'exercici dels drets dels pobles, començant pel dret a l'autodeterminació.

A la llum d'aquesta sintonia, ens hem de treure del damunt qualsevol temptació d'anar pel món dient que som un poble desgraciat, víctima de la incomprensió, i necessitat de justificar-se constantment. La nostra dignitat no ha de deixar cap expressió als complexes d'inferioritat. Tothom ha de poder entendre que el nostre discurs es basa en uns convenciments que són els propis dels qui opten per a viure en la normalitat democràtica. Ho diem per ser coherents, fins i tot si algú en acusa d'intransigents. Les nostres conviccions ens han tret les pors, la temptació d'amagar-nos darrere de paraules que a alguns encara els semblen educades com són les de confessar-se catalans i espanyols, amb les conseqüències que aquesta doble identitat comporta en detriment nostre.
El nostre discurs ha de sintonitzar, igualment, amb el principi d'una Europa que es vol unir cada dia més i millor a partir del respecte a la diversitat, a la diversitat dels seus pobles, de les seves llengües i cultures. A l'oposat de l'Europa segrestada pels estats constituïts membres de la Unió Europea que redueixen la diversitat al que, segons ells, comença i acaba amb ells mateixos, deixant a banda les altres diversitats de pobles, llengües i cultures que els fan nosa. En aquest sentit, el nostre discurs s'erigeix en tant que pioner d'una Europa igualment de tothom, en contrast amb una Europa de fronteres, discriminatòria, una Europa dels estats dependents de criteris lligats a la homogeneïtat i a la uniformitat.

Per a possibilitar que els nostres interlocutors ens entenguin i acceptin de forma justa, hem de cercar complicitats en tantes persones que estan obertes a una "altra Europa possible", encara que els nostres plantejaments no entrin en les seves preocupacions immediates. Hem de treballar per tal que el nostre discurs vagi prenent cos i els nostres interlocutors arribin a col·locar-lo en l'agenda dels grans reptes que ha d'afrontar l'Europa que vol aprofundir, sense límits, en les exigències de la democràcia. D'una democràcia capaç de vertebrar la convivència de tots els ciutadans, en un pla d'igualtat individual i col·lectiva.
Si ara tants catalans afirmem que volem fer-nos un propi estat de dimensió europea no és perquè el model d'estat que predomina a Europa sigui el nostre ideal, sinó perquè l'estat representa la figura que ens serveix per a vehicular i garantir el lloc que ens correspon a Europa.

En fi el nostre discurs ha d'entrar en els àmbits on el diàleg i els intercanvis prenen pes i volada, com són les xarxes socials, l'expansió universal d'intrernet... Ha de preocupar-se de constituir lobbies juntament amb entitats de nostre país que tenen vocació internacional i d'altres països que actuen en aquesta línia.
Estic segur que el discurs realment nostre, sincer i rigorós, anirà penetrant en les esferes dels qui opten per a una "altra Europa possible", arribarà al port d'alliberament d'una Europa en crisi, en decadència, d'uns estats que naveguen a la deriva, que són cada dia més anacrònics, fruits d'uns temps que ja ha passat i que no retornarà.

(Podeu trobar la primera part d'aquest article aquí.)