Opinion

De Barcelona a Donostia, la societat civil és la clau

OPINIÓ. Un tret comú de les legislacions relacionades amb les llengües és que aquestes són tractades, sobretot, en termes polítics, molt més que en termes de respecte als drets de tots els parlants. Això fa que el panorama lingüístic del món estigui contaminat per interessos lligats als poders establerts, per la categorització de les llengües com si unes fossin més essencials mentre d'altres prescindibles, unes exaltades, d'altres minoritzades, perseguides o prohibides...

Ha hagut de ser, sobretot, la societat civil que, durant anys, ha criticat aquest estat de coses i qui ha proposat alternatives que obrin vies de solució. Fa exactament vint anys, per exemple, s'aprovava, solemnement, a la Universitat de Barcelona una Declaració Universal dels Drets Lingüístics. Es tracta d'un text articulat, fruit d'una crida del Pen Club Internacional, l'associació d'escriptors més important del món, i del treball d'experts de tots els continents, coordinats pel Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), una associació catalana amb projecció internacional dedicada a la defensa dels drets dels pobles.

Una de les característiques de la Declaració és la seva exclusiva atenció als drets lingüístics. No parla de polítiques lingüístiques. Simplement posa les bases per tal que les polítiques lingüístiques siguin favorables a totes les llengües, sense excepció, i fidels al principi que ningú no pot ser discriminat per raons de llengua, tal com estableix la Declaració Universal dels Drets Humans (art. 2). En definitiva, la Declaració ve a dir que el respecte als drets lingüístics, individuals i col·lectius, és imprescindible per a sostenir la igualtat i dignitat de les persones i de les comunitats a les quals pertanyen.

Seguint els objectius dels autors de la Declaració, aquesta ha tingut ja una notable difusió, ha estat presentada a la UNESCO, a París, i a l'ONU, al Consell Mundial dels Drets Humans, a Ginebra. El camí cap a la seva assumpció institucional s'ha començat, però les reticències d'uns, les pressions d'altres, la peresa de posar en l'agenda una temàtica que encara és vista en clau conflictiva, frenen el procés d'adopció de la Declaració.

Precisament, el compromís de la societat civil ens ha permès de fer una passa més en la concreció de la manera en què s’exerceixen els drets recollits en la Declaració aprovada fa vint anys a Barcelona. Així doncs, estem redactant el Protocol de Garantia dels Drets Lingüístics, juntament amb dotzenes de representants de llengües minoritzades del conjunt d’Europa.

És cert que la situació de les llengües minoritzades europees és ben diversa i, per aquest motiu, el Protocol que estem elaborant parteix de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, aprovada ara fa vint anys. Era la primera vegada en què s’establia com a objectiu la igualtat entre persones i comunitats.

El Protocol que tenim entre mans serà fruit del treball conjunt. Estem desenvolupant un exercici entre tots els qui reivindiquen el dret a viure en la seva llengua i els agents qui treballen per la creació de noves eines, nous espais i nous parlants. Estem desenvolupant l’exercici més gran que mai no s’ha fet a Europa, de cara a redactar el full de ruta que ens ajudi a construir una societat més justa i equilibrada, amb les aportacions de desenes d’agents de tot Europa

Estem construint un pont, el pont de la convivència, que s’estén des de Barcelona a Donostia. En definitiva, es tracta del pont que mostrarà el camí i la direcció a seguir per les comunitats de llengües minoritzades d’Europa i per aquelles persones que volen viure en la seva llengua.