News

El Karabakh en primera persona: impressions d’un viatge d’observació

Parlem amb el politòleg català Abel Riu, que ha viatjat a la república no reconeguda per monitoritzar-hi un referèndum · En la conversa abordem el conflicte, la por de la gent, la vida al país i les esperances de futur

Monument "Som les nostres muntanyes", lema nacional del Karabakh, més popularment conegut com a Tatik-Papik ('Avi i àvia')
Monument "Som les nostres muntanyes", lema nacional del Karabakh, més popularment conegut com a Tatik-Papik ('Avi i àvia') Author: Abel Riu
El de l’Alt Karabakh és un d’aquells conflictes dels antics contorns de l’URSS que hom acostuma a anomenar congelat, perquè fa 23 anys que hi és vigent un alto el foc teòric. Però, al Karabakh, el conflicte crema. “A Europa ens guiem molt pel concepte del conflicte congelat. Però hi ha intercanvis d’artilleria cada dia, i almenys un mort armeni cada setmana”. Ho diu el politòleg català Abel Riu, que acaba de tornar d’aquell país caucàsic, on ha participat en una missió d’observació del referèndum que hi va tenir lloc el 20 de febrer. Parlem amb ell de la guerra i les seves ferides, de la voluntat de la població de tirar endavant malgrat tot, de les perspectives que té l’Alt Karabakh per sobreviure...

El referèndum

El motiu del referèndum era introduir diverses esmenes a la Constitució d’aquesta república, que es va autoproclamar independent de l’Azerbaidjan el 1991. De majoria armènia, l’Alt Karabakh —o, oficialment en armeni, República de l’Artsakh— no ha estat reconegut per cap membre de l’ONU, tot i que Armènia li proveeix protecció militar. Les converses sota l’ègida de l’OSCE, des de 1992, encara no han aconseguit desembocar en un acord final entre armenis i azerbaidjanesos sobre l’estatus de l’Alt Karabakh. El bàndol azerbaidjanès vol reannexionar-se el territori, mentre que l’armeni reclama la independència o bé la integració a Armènia.



El nombre d’observadors internacionals al referèndum va ser de 104, provinents d’una trentena de països. Entre ells n’hi havia vuit d’organitzats per la Federació Europea Armènia per la Justícia i la Democràcia. Abel Riu era un dels vuit. “La gent ens va oferir una acollida extremadament hospitalària”, explica.

“La impressió respecte del referèndum va ser molt positiva”, explica el politòleg. “A excepció de petites qüestions tècniques, va ser homologable al d’un país reconegut.” La República de l’Artsakh “és un país que funciona com un estat reconegut, més o menys. Tenen el seu president, Parlament, ministeris, síndic de greuges, tribunals... però tot està adaptat al fet de ser un estat no reconegut. És cert que les garanties democràtiques en alguns aspectes no són les ideals. Però si es té en compte el context del sud del Caucas, és una de les democràcies més avançades de la regió”.

Per què passa això? “Són molt poca gent: uns 140.000 habitants. Gairebé es pot parlar d’una ‘democràcia familiar’. Crec que això té un impacte positiu en termes de corrupció i de transparència, perquè és més difícil enganyar gent que t’és molt propera i que et coneix molt. També, però, afavoreix una certa inèrcia patrimonial”, diu.

El país i la identitat

Un país molt aïllat. Sense reconeixement de cap país. Amb un aeroport que no pot fer servir perquè l’Azerbaidjan amenaça d’abatre els avions. La meitat de les fronteres del Karabakh són un front de guerra. I l’altra meitat limiten amb Armènia —la seva protectora— i amb l’Iran —amb el qual manté bones relacions. Com sobreviu, un país així? “Tenen recursos minerals, com el coure o l’or. I un excedent d’aigua —el país té moltes muntanyes— que exporten cap a l’Iran. I una agricultura molt potent, que els permet desenvolupar una bona indústria vinícola que exporta cap a Armènia i Rússia. Els vins del Karabakh han guanyat diversos premis internacionals”.

“Pensen que un país no només es defensa amb els seus soldats, sinó també amb la normalitat de la vida de la seva gent. Per això els costa d'emigrar”

Tot i així, l’economia del Karabakh és precària, i no dóna opcions de vida per a tots els seus fills. “Hi ha gent que es veu amb l’obligació d’emigrar, com passa arreu del Caucas i de l’antiga URSS en general. Però en el seu cas crec que la decisió de marxar és molt més dramàtica. Perquè al Karabakh, molta gent considera que el futur del país està directament lligat al seu propi futur personal. Els costa d’anar-se’n. Pensen que un país no només es defensa amb els seus soldats, sinó també amb la normalitat de la vida de la seva gent. Per això tenen ciutats i escoles prop del front, per això treballen els horts prop de front: perquè allà també estan defensant el Karabakh”.

Aquest arrelament té tant a veure amb la seva identitat nacional —l’armènia— com amb la del territori mateix: “La gent és molt de l’Artsakh. S’hi senten molt identificats. La gran majoria et diuen que voldrien formar part d’Armènia, tot i que també hi ha una minoria que vol la independència”. Segons alguns estudis d’opinió, els partidaris d’un Karabakh independent —tot i que amb vincles molt estrets amb la República d’Armènia— han anat guanyant terreny els darrers anys.

“En general, conceben el món armeni com un arbre de tres branques: Armènia, el Karabakh i la diàspora”. Aquesta darrera és essencial: hi ha més descendents d’armenis repartits pel món que no pas al Caucas, i el seu suport econòmic és essencial per a la supervivència de les repúbliques d’Armènia i de l’Artsakh. A l’època del genocidi otomà, el món armeni va perdre allò que es coneix com l’Armènia Occidental, és a dir, els territoris armenis que ara es troben dins de Turquia. “Si ara també acaben perdent el Karabakh, què serà el següent? Això és el que es pregunten tots els armenis, que conceben la seva història com a tenyida de sang. I la gent entén que l’única forma de no desaparèixer és defensar-se. No pensen que la diplomàcia els hagi de resoldre res”.

La por de la guerra...

“Però aquesta manera de pensar dificulta molt una solució negociada al conflicte”, valora Riu. Als Principis de Madrid, enunciats per l’OSCE el 2009, s’hi preveia que la República de l’Artsakh retornés a l’Azerbaidjan set dels seus districtes actuals —que durant l’època soviètica no havien format part del Karabakh— i, després, que se celebrés un referèndum d’autodeterminació a la resta del territori. El pla no s’ha implementat. “Com li dius a la gent que té familiars que han mort per aconseguir aquells set districtes que ara cal entregar-los? I a més, ni així hi hauria garanties que l’Azerbaidjan acceptés un referèndum. Els del Karabakh temen que, si lliuren els set districtes, el següent que passarà serà la invasió de la resta del país”, que quedaria pràcticament envoltat per territori azerbaidjanès —només connectat amb Armènia per un corredor estret.

El mes d’abril de 2016 va tenir lloc la pitjor escalada del conflicte des de l’alto el foc de 1994. Les forces armades de l’Azerbaidjan van intentar recuperar part del territori del Karabakh. Els enfrontaments van durar quatre dies i van fer, pel cap baix, desenes de morts.

Edifici en runes, reminiscència de la guerra de 1991-1994, província de Martakert / imatge: Abel Riu.

“L’Azerbaidjan els va intentar intimidar”, valora Riu. “Tenia 200 tancs preparats a la zona central de la frontera per avançar sobre Stepanakert, que està més desprotegida perquè una planúria —i això és estrany en un país tan muntanyós— la connecta amb el territori controlat per l’Azerbaidjan”.

“Qui està intentant canviar l’statu quo són els azerbaidjanesos. És cert que quan mor un soldat armeni, els del Karabakh responen amb ‘accions de càstig’”. I així cada setmana, mes rere mes. “Però ara mateix és evident que hi ha un agressor i un agredit: hi ha una part que vol solucionar-ho per la via militar —l’Azerbaidjan— i una altra que no —el Karabakh”.

“Des de l'abril, la gent està molt espantada. Hi ha persones que, com a rutina quan es lleven, entren al web del govern per mirar quin és el report de baixes”

“Des de l’abril passat”, continua Riu, “la gent està molt espantada. No saben si demà l’Azerbaidjan tornarà a atacar. Molta gent està sempre pendent del telèfon, per si li truquen i li diuen que el fill o el marit han caigut al front. Hi ha persones que, com a rutina quan es lleven cada dia, entren al web del govern per mirar quin és el report de baixes”.

...i de l’armenofòbia

Preguntem a Abel Riu com respira la gent del carrer: què en pensen, del futur del seu país? “Hi ha de tot, però en general m’han expressat més pessimisme que no pas optimisme. Perquè en saben molt, de política. Estan molt ben informats, i a més molts parlen àzeri i veuen els canals de televisió de l’Azerbaidjan. I els espanta allò que s’hi emet: una armenofòbia que el govern azerbaidjanès utilitza per desviar l’atenció dels seus problemes polítics i econòmics”.

“Un militar azerbaidjanès va matar-ne un d'armeni a Budapest. En tornar a l'Azerbaidjan, el van condecorar i el van promoure com exemple a seguir”

El politòleg cita un exemple: “En una trobada organitzada per l’OTAN a Budapest el 2004, un militar azerbaidjanès en va matar un d’armeni”. El va assassinar a cops de destral mentre dormia. L’agressor, Ramil Safàrov, va ser detingut per la policia hongaresa i condemnat a cadena perpètua. Quan havia complert vuit anys a Hongria, el van extradir a l’Azerbaidjan perquè hi acabés de complir la condemna. “I allà el van rebre com un heroi. Va ser condecorat pel president Ilham Alíev. Li han regalat cotxes i se l’ha promogut com un exemple a seguir”. No cal dir que li han perdonat la cadena perpètua. “Això és molt indicatiu d’aquest clima d’armenofòbia imperant a l’Azerbaidjan”.

“A l’abril de 2016”, continua Riu, “no només hi va haver morts al front. De les 30 persones capturades per l’exèrcit azerbaidjanès, 28 van ser assassinades o torturades o mutilades —o les tres coses. Alguns reclutes azerbaidjanesos van penjar vídeos a internet en què jugaven amb caps tallats de soldats del Karabakh i deien que allò era un premi d’Al·là. Això és alhora un reflex de l’armenofòbia i una tàctica per atemorir la població del Karabakh”.

Aquest ultranacionalisme àzeri promogut pel govern, de portes endins, també té implicacions: “La majoria dels soldats azerbaidjanesos morts a la guerra són talixos i lesguians”, dues minories no àzeris que viuen, respectivament, als extrems sud-est i nord-est del país. “Alíev els envia al front. Així se’ls treu de sobre i a més no té cap cost polític per a ell”.

Implicacions regionals

Rússia va fent negoci amb la guerra —proveeix d’armes els dos bel·ligerants— i Turquia, aliada tradicional de l’Azerbaidjan, té encara una altra excusa per criminalitzar Armènia, per amenaçar-la i, de retruc, per no reconèixer el genocidi de 1915. El president turc, Recep Tayyip Erdogan, s’ha fartat de dir que el Karabakh tornarà a ser azerbaidjanès un dia o un altre.

Pel que fa a Occident, al llarg de la darrera dècada, la Unió Europea ha anat important de l’Azerbaidjan cada cop un percentatge més gran del petroli consumit pels 28. Si el 2004 era el 0,9%, el 2014 havia pujat fins al 4,4%. “Els europeus estem pagant les armes que l’Azerbaidjan compra a Rússia i Israel”, remarca Riu.

Què passarà si, al final, es desencadena el que el govern azerbaidjanès espera que sigui la guerra definitiva per recuperar el Karabakh? “Que Armènia hi entrarà”, diu el politòleg. I si hi entra Armènia també hi hauria d’entrar Rússia. Almenys, en teoria: els dos països formen part d’un mateix tractat de defensa col·lectiva, l’OTSC, en el qual l’Azerbaidjan no hi és. I a més, armenis i russos van acordar el novembre de 2016 la creació d’una força militar conjunta. És cert, però, que Moscou juga a dues bandes en aquest conflicte, i fa de mal dir quina seria la seva posició en aquella eventualitat.

En qualsevol cas, Armènia tindria per si mateixa capacitat de fer mal a l’Azerbaidjan: “Poden atacar l’oleoducte Bakú-Tbilisi-Ceyhan”, que transporta petroli dels jaciments de la Càspia cap a la Mediterrània, “que passa a pocs quilòmetres al nord de la frontera d’Armènia. Fins i tot tenen capacitat de bombardejar Bakú amb míssils Iskander”, proveïts a Armènia per part de Rússia. Una dinàmica, en tot cas, perillosa: “Un cop actives determinades palanques, no saps com les podràs aturar”.

Ponts, ajuts i esperances

En la seva visita al Karabakh, Riu també es va reunir amb representants de l’Associació de Familiars de Soldats Desapareguts. “N’hi ha uns 800”, explica. L’entitat “dóna suport a aquestes famílies, lluita pels seus drets davant de les institucions, i també envia ajut als soldats del front, que viuen en condicions molt precàries”. També parlen a les escoles sobre “la pena i la superació del dolor”. El patiment és a flor de pell al Karabakh: “És bastant normal que la gent li saltin les llàgrimes”.

Memorial als soldats caiguts en la defensa del Karabakh, a l'escola V. Balayan (Martakert) / Imatge: Abel Riu.

“Hi ha gent a l’Azerbaidjan que voldria refer vincles amb la gent del Karabakh: alguns són excompanys de pupitre!”

Un altre aspecte ben interessant d’aquesta entitat és que “promou el diàleg entre mares de l’Azerbaidjan i mares del Karabakh”, una raresa en un conflicte en què pràcticament tots els ponts estan volats. “Defensen la idea que el patiment és el mateix per a totes les mares, siguin del país que siguin”. En el passat, fins i tot hi ha hagut trobades de mares d’un i altre costat de la frontera. “Hi ha gent a l’Azerbaidjan que voldria refer vincles amb la gent del Karabakh: alguns són excompanys de pupitre!”, però hi ha molta por: “A l’Azerbaidjan es controlen les comunicacions dels ciutadans que es poden en contacte amb el Karabakh, i hi ha represàlies”.

“Al Karabakh, només hi hem vist dues organitzacions internacionals treballant: la Creu Roja i HALO Trust, una entitat dedicada al desminatge. HALO està present a zones de conflicte i postconflicte arreu del món. I al Karabakh ja hi han trobat, i retirat, 13.000 artefactes. És una tasca fonamental: des que va acabar la guerra el 1994, hi ha almenys 300 víctimes per mines, entre morts i ferits. I a més, ho fan d’una manera que té dues derivades molt interessants. D’un costat, van formant equips locals. Tenen 180 persones treballant amb ells, de les quals totes menys dues són del Karabakh. Així que incentiven la feina local. I a més, formen equips femenins: ja en tenen un de complet i ara n’estan fent un altre. Fomenten l’equitat de gènere. En algunes zones remotes ha arribat a passar que la persona que més diners guanya del poble és una dona que treballa amb ells”.

Energia positiva enmig del conflictes

A Martakert, la localitat on Riu va dur a terme la seva tasca d’observació, “s’hi veu la destrucció de les guerres de 1992 i de 2016. I la gent hi està molt acostumada. Quan grates, comencen a explicar-te que tenen familiars i amics morts. En un col·legi electoral vam veure una vocal de mesa plorant. Ens hi vam acostar, i li vam demanar què li passava. El seu fill, un soldat de 38 anys, l’havia matat feia 11 dies un franctirador azerbaidjanès”.

“Encara que sembli paradoxal, crec que aquest estat de les coses els fa intentar gaudir d’allò que tenen”

Un altre moment colpidor, diu Riu, va ser la visita a Agdam, una ciutat azerbaidjanesa que les forces del Karabakh van ocupar el 1993 per “convertir-la en zona de protecció” de Stepanakert. Els seus 40.000 habitants van ser expulsats. Està completament destruïda. El patiment, de l’altre costat. “Veure-la et posa la pell de gallina”.

I malgrat totes aquestes desgràcies, la gent mira de tirar endavant. “Miren de portar-ho amb energia positiva perquè no els queda cap altre remei. Encara que sembli paradoxal, crec que aquest estat de les coses els fa intentar gaudir d’allò que tenen”.