News

Itàlia sotmet a les urnes la reforma constitucional recentralitzadora de Renzi

El canvi, si s'aprova, retallarà competències a les regions i limitarà el poder del Senat

Matteo Renzi.
Matteo Renzi. Author: Francesco Pierantoni @ Flickr
Itàlia s’enfronta a un referèndum de reforma constitucional, aquest diumenge 4 de desembre, que podria significar canvis en la carcassa institucional —modificant 44 de 137 articles de la Carta Magna— amb què es va dotar l’estat transalpí el 1948, un cop finida la Segona Guerra Mundial i el període feixista. L'esmena està impulsada pel primer ministre, Matteo Renzi.

La consulta és plantejada, com explica la professora d’Història Contemporània de la UB Paola Lo Cascio, com una "validació del futur de Renzi, un plebiscit sobre el seu mandat", i pot entendre’s en la línia del que ha significat el Brexit al Regne Unit. Plana l’ombra d’allò que de forma un tant inconcreta molts analistes qualifiquen d’"onada antiestablishment" i que tindria el mateix Brexit, l’efecte Trump als EUA, la puixança de la ultradreta arreu del Vell Continent i una part de l’oposició al referèndum de Renzi com a exponents.

"El quid del debat —per Lo Cascio— és qui gestionarà, qui capitalitzarà, en cas que el 'no' triomfi, aquest resultat". En aquest sentit sembla que el Moviment 5 Estrelles del còmic Beppe Grillo seria qui sortiria realment reforçat d’una victòria del "no", que probablement precipitaria una caiguda de Renzi i possibilitaria un sorpasso electoral de la formació euroescèptica. Els sondejos apunten a un lleuger avantatge del "no".

Una victòria del "no" probablement precipitaria la caiguda de Renzi i possibilitaria un sorpasso electoral del Moviment 5 Estrelles

De facto, l'element central de transformació que representa la proposta de Renzi, a banda d'una agilització legislativa, té a veure amb acabar amb l'anomenat "bicameralisme perfecte", el fet que durant quasi 70 anys Congrés i Senat han tingut la mateixa força per evitar la concentració de poder i sortejar experiències com el mussolininisme. El resultat d'aquest fenomen ha estat la tradicional inestabilitat de la política italiana durant aquestes set dècades de democràcia —en les quals a Roma han passat 63 governs sense que cap d'ells hagi pogut completar un mandat de cinc anys. Per Renzi, això és un problema greu que allarga la presa de decisions i la consecució de lleis.

Tanmateix, i com explica Paola Lo Cascio, en línia, de fet, amb personatges com Gustavo Zagrebelsky —segurament el constitucionalista més conegut d'Itàlia i impulsor d'un manifest de juristes contra la reforma—, "acabar amb el bicameralisme pot representar per a molts ciutadans un dèficit democràtic, la fi d'una garantia —democràtica, altre cop— atès que ambdues cambres es controlen".

Si la reforma prospera, el Senat es convertirà en una "Cambra de Regions i Municipis" sense capacitat de veto i amb poders molt limitats

Si la proposta prosperés, el Senat es convertiria en una "Cambra de Regions i Municipis" sense capacitat de veto i amb poders legislatius específics molt limitats. L'energia, les infraestructures estratègiques o la protecció civil quedarien fora del seu control. La centralització i el fet que el canvi obrís la porta a una deriva autoritària o, com a mínim, escassament democràtica, preocupa a una part de la societat civil. El professor de Dret Penal de la Universitat de Pàdua, Mauro Ronco, s'hi referia en un article recent.

Renzi, de fet, s'ha quedat pràcticament sol defensant la seva posició en el si del Partit Democràtic (PD) i en el magma polític del centreesquerra, on el minoritari PS de Riccardo Nencini o els Radicals de l'europeista Emma Bonino li donen suport. Tota l'ala esquerra del PD ha protagonitzat una autèntica revolta contra la proposta.  "Destaca per rellevant la posició de Gianni Cuperlo", en paraules de Lo Cascio. Cuperlo, triestí, antic dirigent juvenil comunista i excontrincant de Renzi dins el PD, va manifestar públicament la seva desaprovació davant el fet que el president exhortés el votant de dretes a donar suport al "sí". Vells opositors a Renzi com Massimo D'Alema també estan en aquest posicionament.

Tota la dreta quasi en bloc, incloent-hi Silvio Berlusconi i la Lliga Nord —que ja és un partit d'àmbit estatal italià, tot i que manté el gruix de força implantació als territoris septentrionals— ha optat pel "no". L'esquerra, política i sindical —l'encara certament poderosa CGIL i altres centrals—, també. En aquest sentit no deixa de ser interessant que des de la nova extrema dreta que representen Força Nova —integrista catòlica i ultranacionalista italiana— o Casa Pound —neofeixista i antiglobalització— fins als hereus de la galàxia comunista o la Federació Verda advoquin per l'oposició a la reforma.

Els partits no estatals

L'eix territorial ha quedat certament difuminat, tot i que les enquestes apunten a una major concentració del "no" al sud. A les anomenades regions amb estatuts especials (Sicília, Sardenya, Vall d'Aosta, Friül-Venècia-Júlia i el Trentí-Tirol del Sud) així com en d'altres amb un moviment polític propi, el gruix dels seus moviments regionalistes i autocentrats veuen amb certa perplexitat la proposta renziana. Per Stefano Zambon, de Sanca Veneta, moviment sobiranista i progressista del Vènet, "la reforma és clarament recentralitzadora" i apunta que "la mesura que, des d'una postura regional, o dels pobles, més espanta és l'anomenada clàusula de supremacia, per la qual Roma té el dret d'intervenir sobre qualsevol legislació promoguda des de les regions si es considera que aquesta afecta la unitat nacional de l'"stat italià".

Tanmateix el Partit Popular del Tirol del Sud (SVP) —aliat del PD des de fa anys— reclama el "sí" i, a Sardenya, el Partit Sard d'Acció i el gruix del moviment nacionalista advoca pel "no".